El dofí i l’àncora
-
CAST -
ENG -
DE
Fa uns mesos, entre la calor i la crisi de Ceuta, ningú no hauria dit que, a finals de novembre, tindríem un diumenge electoral. Tot ha anat a una velocitat inusitada, però avui sembla que ja hem assumit que tot s’ha de fer de pressa.
El detonant d’aquesta convocatòria va ser el desnonament, el 23 de setembre, d’una dona de 87 anys, Maricarmen, el nom de la qual ha esdevingut gairebé una icona. Diversos col·lectius es varen fer ressò del fet, i el govern de l’Estat hi va veure l’oportunitat d’actuar aprovant, en menys d’una setmana, dos decrets llei. La iniciativa, sense el suport assegurat dels seus socis parlamentaris, tenia un futur incert i en cap moment pretenia ser una solució definitiva al problema. La seva gran virtut era, bàsicament, la rapidesa. Seria fàcil acusar Sánchez d’oportunisme, però no seríem justs. Avui, davant qualsevol cosa que passa, la ciutadania el que vol és que el govern es mogui aviat, que corri al lloc dels fets o que aprovi el que sigui. En el món de l’scroll infinit, un govern mai no pot estar aturat.
Pocs dies després que el Congrés rebutjàs els decrets llei, Sánchez va convocar eleccions anticipades. Un parell de setmanes després, la precampanya es va interrompre per una tragèdia que tenia també un punt de paradoxa: un accident ferroviari en una línia d’alta velocitat, després que s’autoritzàs un tren a reprendre el trajecte en una via que estava ocupada.
La precipitació en la presa de decisions, que sembla obeir a una reclamació constant de la ciutadania, contrasta amb els temps de la democràcia. Ben al contrari del que es podria pensar, la democràcia necessita lentitud. Les reaccions ràpides i contundents són més aviat pròpies de l’autoritarisme, que davant un problema greu ha de reprimir o fer concessions abans que la cosa es compliqui. La democràcia, en canvi, fa de la lentitud i dels temps morts un avantatge, perquè sap que la precipitació normalment duu a l’error.
Per això mateix, la Constitució i la Llei electoral fixen temps i aturades ineludibles. Ho hem vist aquestes setmanes. El govern pot aprovar dos decrets llei en mitja dotzena de dies i llavors dissoldre el parlament, però no pot alterar el calendari electoral. Per molta pressa que hi hagi per convocar unes eleccions, no es poden fer fins que no han passat cinquanta-quatre dies des de la convocatòria. Per inútil que sembli a molts, no es poden obviar els quinze dies de campanya electoral i, serveixi de res o no, l’activitat política s’ha d’aturar el dia abans de les votacions. La bona democràcia no vol pressa ni que les decisions es prenguin en calent.
Això no vol dir que no hi hagi urgències que demanin una resposta ràpida. Però urgència i precipitació no són el mateix. Convertir qualsevol problema polític en una emergència és arriscat: més d’una deriva autoritària ha començat quan algú ha proclamat que el país necessitava un salvador.
Tampoc s’ha de confondre lentitud amb paràlisi. Suetoni explica que l’emperador August solia repetir la màxima ‘Festina lente’, afanya’t amb lentitud. Al Renaixement es va popularitzar un emblema amb aquesta dita: un dofí, símbol de l’agilitat i la rapidesa, enroscat en una àncora que simbolitza la fermesa. L’àncora no atura el dofí, però el frena i n’evita la deriva. És precisament el que se’ns demana dissabte que ve, a la jornada de reflexió: aturar-nos i pensar.