Mallorca, sortir del laberint (El canvi imprescindible del model productiu)

Els mitjans de comunicació acompleixen una funció social de primer ordre i, a més a més, d’un alt valor democràtic pel fet que contribueixen a la formació de l’opinió pública. A partir d’aquesta premissa, per sentit de la responsabilitat i moguts pels sentiments d’estima, respecte i servei a la terra i als ciutadans de Mallorca, un grup de col·laboradors dels tres diaris en paper editats a l’illa (ARA Balears, ‘Diario de Mallorca’ i ‘Última Hora’) ens hem concertat per publicar aquest article. La finalitat és reclamar a tots els partits polítics, a les instàncies que tenen la capacitat de modificar l’estat de coses vigent –singularment, les institucions d’autogovern i els ajuntaments–, com també, en general, al conjunt dels poders econòmics i socials, susceptibles de condicionar i influir en la presa de decisions, un canvi radical, progressiu i temperat, però ferm, del model econòmic actual.

Mallorca viu en una situació crítica. En efecte, el sistema productiu vigent a casa nostra ha provocat l’empobriment del nostre hàbitat físic i cultural, i res no fa pensar, ans al contrari, que hi hagi una voluntat decidida de redreçar aquesta deriva. Les darreres set dècades, si fa no fa, s’han caracteritzat pel predomini del fals paradigma del creixement sense límits de totes les constants vinculades amb el turisme massiu (amb la construcció, com a efecte afegit). Però, necessàriament, per mera supervivència, aquest model ha d’acabar el seu trajecte vital. No es tracta –convé aclarir-ho abans de tot– de posar en qüestió la rellevància econòmica que té per a nosaltres el turisme com a element central de la creació d’ocupació laboral i d’oportunitats de negoci. Es tracta, sobretot, de constatar que el liberalisme exacerbat, la manca de planificació pública a llarg termini i l’absència de ponderació i reflexió sobre el nostre futur col·lectiu ens han dut a aquest moment de marasme

Els símptomes del mal que ens afecta són prou coneguts. Fins i tot es podria dir que han acabat per ser acceptats, com a anàlisi acurada de la nostra realitat, per tothom. N’esmentaríem quatre, de símptomes, tots quatre interconnectats: la sobrepoblació, el nombre excessiu de turistes, l’explotació forassenyada del territori –i, més en particular, del sòl rústic– i, finalment, la minorització de la llengua catalana. En primer lloc, Mallorca suporta un índex de pressió humana (la relació entre la superfície d’un lloc i les persones que l’habiten) del tot desmesurat, i les previsions aventuren que en els propers deu anys l’increment serà, pel cap baix, de dues-centes mil persones majoritàriament arribades de fora (és a dir, no es parla pas d’un creixement vegetatiu, sinó producte de la migració). Com és obvi, la mà d’obra que arriba a Mallorca ho fa cridada per l’activitat econòmica que aquí mantenen els dos sectors productius, el turisme i la construcció, pràcticament monopolístics, en permanent algidesa. Val a dir que aquesta dinàmica migratòria conviu amb una gradual i empobridora expulsió de talent local sense relació amb els dos sectors esmentats. 

En segon lloc, cal assenyalar el creixement exponencial i sense aturador dels viatgers/turistes que arriben a Mallorca, realitat reflectida de manera objectiva a partir dels nombres que proporciona Aena, l’entitat propietària i explotadora de l’aeroport de Palma. Que aquest darrer any 2025 s’hagi tancat amb la xifra de 33,8 milions de passatgers i que això representi un augment de l’1,5% respecte a l’any precedent, és, per la seva autèntica desmesura, un muntant inacceptable. En tercer lloc, que el territori hagi de suportar més agressions –fins quan?–, que s’hagin legalitzat les infraccions de la normativa reguladora de l’ordenació territorial i que es projecti la construcció massiva en sòl rústic i circumdant als nuclis urbans, construccions que, al seu torn, consumiran més recursos naturals i requeriran més serveis públics i d’infraestructures, constitueix l’enèsima agressió al territori, però també al bon sentit. L’expropiació de l’ús –no de la propietat– dels habitatges buits dels grans tenidors, molts dels quals estan en mans dels fons d’inversió o dels bancs, i la reconversió dels hotels obsolets serien les opcions racionals i útils si realment es persegueix l’objectiu de minorar el problema de la manca d’habitatges.

La raó indica que és inevitable que el turisme i la construcció decreixin i que totes les magnituds sobredimensionades minvin. Decréixer exigirà diversificar l’economia amb alternatives com el foment del coneixement, la innovació tecnològica, la indústria cultural, la recerca, l’economia de les cures, la producció local, l’economia social i solidària, i els serveis de valor afegit... Governar –cal recordar-ho?– significa prendre decisions, també decisions difícils, d’alt compromís. Però allò que dona l’autèntic sentit al fet de governar és la procura del benestar dels ciutadans. Entès, aquest benestar, en termes no només econòmics, sinó també de tranquil·litat, d’assossec, de mobilitat sense traves, de gaudi de la natura i de les ciutats, de garantia de la pervivència dels referents culturals i lingüístics, i de la manera tradicional que els mallorquins hem fet servir per relacionar-nos amb el nostre entorn natural i humà. 

En darrer lloc, hem esmentat la minorització de la llengua catalana com a símptoma eloqüent de la degradació del nostre ecosistema cultural. La plenitud de la llengua del país i el seu ús social general haurien de ser considerats, d’una vegada per totes, com a prioritats de l’acció pública (i també privada). La llengua catalana, per als mallorquins, no és només la seva parla històrica i característica, arrelada aquí des de fa vuit segles, motiu pel qual reclama ser respectada, protegida i fomentada, sinó que hauria de constituir el punt de trobada de tots els illencs com a eix vertebrador de la convivència.

Si hem convingut que el model productiu actual s’ha de mudar, és arribada l’hora de passar de la verbalització del problema a la materialització d’accions constatables en la direcció de revertir la nostra lamentable realitat actual. Tanmateix, és necessari precisar que qualsevol política que es pretengui engegar orientada a la recuperació de la nostra dignitat col·lectiva i del nostre benestar exigirà que les decisions es consensuïn, que siguin fruit de l’acord. Reclamem, així doncs, consens, acords profunds i visions llargues vers el nostre futur que deixin de costat les roïndats del guany momentani sense cap més ambició que la victòria pírrica sobre l’oponent. Al cap i a la fi, perquè ens jugam, sense matisos, el nostre futur com a col·lectivitat, reclamam emfàticament un alt sentit de la responsabilitat i que la mirada es posi només –només– sobre Mallorca. 

Signen l'article: David Abril, Antoni Aguiló, Celestí Alomar, Martí Àvila, Sebastià Alzamora, Rafel Borràs, Margalida Capellà, Francesc Casadesús, Lourdes Duran, Pere Estelrich, Àngels Fermoselle, Sebastià Frau, Jaume Garau, Antoni Janer, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel Àngel Lladó, Miquel À. Llauger, Cristina Llorente, Laia Malo, Pere Joan Martorell, Biel Mesquida, Antoni Mir, Cati Moyà, Felip Munar, Neus Picó, Climent Picornell, Mateu Picornell, Rosa Planas, Pere Antoni Pons, Margalida Ramis, Nanda Ramon, Joan Riera i Antoni Tarabini