01/07/2021

Una llengua és una ànima / Mai no diguis mai, Pedro

3 min

Una llengua és una ànima

Arribem al juliol amb els teatres plens i els cinemes buits. Els teatres, si més no a Barcelona, venen pràcticament totes les butaques que el conseller Argimon deixa posar a disposició del públic. En la represa d’una certa normalitat hi ha ganes –o potser necessitat– de riure, de rumiar o d’emocionar-nos amb un espectacle en directe. Tant se val que la cartellera dels horaris de les funcions de teatre hagi desaparegut, tot d’una, dels diaris. La gent n’està el cas, s’informa i funciona el boca-orella, que, malgrat l’adveniment de Twitter, continua sent el prescriptor més efectiu per a les recomanacions culturals. La gavina torna ara a La Villarroel, el Grec aterra a la Beckett, mentre al Poliorama decideixen De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. La Clara Segura broda la Filumena Marturano a la Biblioteca de Catalunya fins al punt que, quan en surts, ja vols comprar entrades per tornar-hi amb algú. Quan la veritat travessa la quarta paret, t’oblides del món i fa efecte a l’instant. És l’art inoculat sense efectes secundaris desagradables. Ara que Xavier Albertí plega del Teatre Nacional de Catalunya, després d’haver-lo dirigit des de la fallida de Lehman Brothers fins a la crisi del coronavirus, li han fet una entrevista a Núvol on argumenta que “un teatre és una llengua, i una llengua és una ànima”. ¿És per això que hem tornat massivament al teatre i, en canvi, estem sols quan anem a veure una pel·lícula, ni que sigui tan entretinguda com Le bonheur des uns...? Potser durant un any i mig ens hem acostumat a veure-ho tot a les pantalles de casa i, ara, ens costa fer el pas d’anar a un lloc on hi haurà més gent que, a sobre, pot mastegar crispetes. El cinema a les sales de cinema se l’ha donat per mort tantes vegades que, ara, tenim la certesa que, si no ho va aconseguir la televisió, el VHS, el DVD, tampoc se’l podran carregar les plataformes o la pandèmia. La mort dels cinemes és, segurament, l’únic documental que Netflix no podrà rodar mai. 

Mai no diguis mai, Pedro

Si Gabriel Rufián i Pablo Casado coincideixen en una cosa, potser s’ho han de fer mirar. Aquesta setmana, al Congrés, tant el diputat d’Esquerra com el líder popular van coincidir a retreure-li a Pedro Sánchez que hagués dit, no gaires mesos enrere, que mai no concediria els indults als nou presos catalans. I, en canvi, ho havia acabat fent. Rufián tenia l’esperança que passés el mateix amb el referèndum d’autodeterminació que el president del govern espanyol diu que no convocarà mai. Peti qui peti. Casado ho deia, en canvi, amb ganes d’escampar la por pel territori amb un sil·logisme de primer de lògica formal. Si vostè que deia que no indultaria ja té els presos al carrer, vostè que ara nega la possibilitat d’un referèndum pactat a Catalunya ja es veu a venir que l’acabarà convocant. Pedro Sánchez, que, per tàctica, valentia o inconsciència, ha fet un pas endavant que no s’ha de menystenir, té raó quan diu, taxativament, que de referèndum res de res. Ell sap que no el convocarà i per això hi pot pujar de peus. Sap que en aquesta legislatura, mentre tothom es distreu amb una taula de negociació i altres malabarismes polítics, ja no tindrà temps efectiu per fer el pas endavant que el 80% de la població catalana reclama. Per això, i perquè no l’escaldi més la triple dreta, que no és tant la pinça PP-Vox-Ciutadans com el corcó constant dels tres diaris de Madrid que viuen de l’obsessió per la unitat d’Espanya. Ara, de moment, ha de baixar el suflé dels indults. Els passos cap a l’autodeterminació són tan curts com muts. Però sempre endavant. Ja no es pot dir mai, perquè res no és segur ni per sempre. Els accents diacrítics ja són història, Messi ja no té contracte amb el Barça i demà mateix a la Unió Europea ja no es podrà fer servir ni una canyeta més. Ni tan sols un plat de plàstic en una barbacoa de partit polític on no s’hi va tant per atipar-se de costelles com per fer-se veure per si mai toca repartir-se uns càrrecs. Això sí que no varia mai. 

Xavier Bosch és periodista i escriptor

stats