La llavor de l’any que ve
La seva adhesió a la feina és patològica. Formen un matrimoni més prop dels vuitanta que dels setanta, una edat en què les persones o ja estan estacionades en via morta o graten a la vida per arrabassar-li els darrers grums d’energia. Ells no sembla que estiguin en cap d’aquestes dues situacions. La feina és la seva manera de viure; i, d’energia, els en vessa pels quatre costats. Són hortolans, una especialitat agrícola que demana plena dedicació, no pots deixar de regar perquè tenguis un funeral, posem per cas. Màxim, una estoneta per assistir al bateig del segon besnet.
Servidor fa anys que som client seu. Tot va començar pel feliç reconeixement de la qualitat de les seves hortalisses, sense comparació possible amb els mercats, hipermercats i supermercats de l’illa. Ells tenen l’hort –els horts–, el treballen i les primeres collites les posen a vendre en una botiga exuberant de cromatismes vegetals. Els ulls se n’omplen d’entrada, després l’olfacte i el tacte. Finalment, el sabor. L’experiència ofereix valuoses oportunitats de reconciliació amb aquest món tan desbaratat i amb la vida amarga. El fort d’aquestes feines són les tomàtigues (sense oblidar síndries i melons, pebres i albergínies, etc.). En cultiven d’algunes especialitats, però servidor aprecii especialment les tomàtigues de ramellet, pura delícia per a l’esperit.
La producció d’enguany ha estat catastròfica pel que fa a la quantitat. La sequera no s’ha pogut compensar amb el reg, el sol africà ha socarrat les tomatigueres –una imatge que entristeix els hortolans. Ella era partidària de donar per clausurada aquesta anyada, perquè només es perdia el temps per les bardisses –o la llet pasturant. Ell no estava disposat a renunciar ni a mig solc de tomatigueres, per cremades de rama i miserables de fruit que haguessin quedat després d’aquest estiu enfornat. En una eixida cap a l’hort, ella li demana aclariments sobre què n’espera, de la feina que hi enterrarà. Ell alça el cap, digne però no altiu, i li explica: “En trauré per a les llavors de l’any que ve”. A ella li sap greu haver-lo reprovat, però encara li enfloca: “Això anirà pitjor cada any. Hauríem de deixar anar les tomàtigues, som massa vells”. I ell: “Però si ho deixam anar, en quatre dies serem morts”. “Això sí”, reconeix ella.
Guillem Frontera és escriptor
