09/05/2021

¿La legislatura espanyola comença ara?

3 min
¿La legislatura espanyola  comença ara?

En els primers anys de la Transició, quan encara havíem d’aprendre el funcionament del sistema democràtic i les ciències polítiques eren lluny de tenir, en el nostre context, el desenvolupament actual, l’historiador Pierre Vilar em va explicar que, a França, es deia que una legislatura de quatre anys es dividia de la forma següent: el primer any, el nou govern desplegava el seu programa; el segon any, corregia el tret modificant els aspectes que suscitaven més controvèrsia, i els dos últims anys es dedicava a preparar les següents eleccions. He recordat aquesta lliçó en veure el desplegament que el nou president dels Estats Units, Joe Biden, ha fet en els primers cent dies en el càrrec: conscient de la gravetat de la situació (i sabent també que, a la seva edat, les coses no volen espera), Biden ha engegat sense gaires escarafalls però sense cap dilació un pla d’actuació que pot significar el canvi polític més important que haurem viscut en les últimes quatre dècades, dins i fora dels Estats Units.

Més enllà, però, de l’abast de les polítiques impulsades pel nou president, Biden ha posat de manifest la importància, en política, de copsar el moment. Ho dic en la doble accepció del verb: “agafar al vol” i, per extensió, “comprendre una situació”. La crisi provocada pel covid, però també la necessitat de revertir el llegat de la infame presidència de Trump, han fet entendre al “moderat” Biden la necessitat d’un canvi que, en un altre moment, fins i tot ell mateix hauria considerat potser com a “radical”.

Malauradament, si fem una translació a la situació espanyola present, l’estratègia de Biden no sembla trobar prou ressò. L’actual president, Pedro Sánchez, va arribar a la presidència ara farà tres anys, justament per la seva capacitat de “copsar” el moment: Espanya no podia seguir tenint un govern presidit per uns corruptes, i va tombar Rajoy amb una agosarada moció de censura. Governant en minoria, al cap d’uns mesos va haver de convocar eleccions, però la falta d’acord parlamentari va forçar unes segones eleccions, que van tenir lloc el novembre del 2019, i que van permetre fer un govern de coalició, el primer que es feia a Espanya, amb Unides Podem. El 8 de gener del 2020 prenia possessió. Al cap de dos mesos, esclatava la crisi del covid.

He recordat aquest calendari enrevessat perquè em sembla que, prèviament a qualsevol altra consideració, és just recordar que l’accidentat infantament del nou govern ha dificultat enormement aplicar la lògica que els politòlegs francesos establien respecte al desenvolupament ordinari d’una legislatura. Ho reconeixia, de fet, la nova vicepresidenta del govern, Yolanda Díaz, quan afirmava en una entrevista recent (La Vanguardia, 2/5/21) que la “legislatura de debò” comença aquest mes de maig, en què, acabat l’estat d’alarma imposat per la pandèmia, es podrà començar a desplegar el programa de govern. Al seu parer, això incloïa abordar també, “sense complexos i amb propostes clares”, la qüestió catalana, perquè, sostenia, aquest “no és el problema de Catalunya, és el problema d’Espanya”.

Més enllà de si queda temps per fer aquest desplegament programàtic, atès que ja s’ha perdut un any i mig de legislatura, la qüestió principal és saber fins a quin punt la posició de Podem respecte a la carpeta catalana -i respecte també d’altres polítiques-és compartida en el si del govern i, molt en particular, pel seu president. Recordem que el “supervivent” Sánchez va optar amb desgana i públic menyspreu pels seus socis actuals (“Em faria perdre el son tenir-los al govern”), després de maldar per governar amb un partit suposadament liberal i indubtablement espanyolista com és Ciutadans, i que ha estat un president que ha viscut més pendent de preparar, amb una estratègia que solament sembla tenir en compte les enquestes, les properes eleccions que d’escometre reformes d’un cert abast.

En aquest sentit, Sánchez no pot cometre l’error, al qual fins ara sembla haver-se abonat, de seguir la desastrosa política de Rajoy de deixar podrir la qüestió catalana. Queda per establir si aquesta desídia obeeix a una manca de projecte polític o a la dificultat mateixa de canviar res a Espanya. Però caldria que en fos conscient, perquè ja està advertit que, sense fer política, corre clarament el risc de perdre les properes eleccions. L’endemà de la victòria de Trump, el New York Times deia que “quan converteixes les eleccions en un circ de tres pistes, sempre hi ha una possibilitat que les guanyi l’os ballador”. El mateix, potser, que figura a l’escut de Madrid.

stats