09/04/2021

La incomparable i inconfusible gran orquestra animal

3 min

Dels cinc sentits que s'ha demostrat científicament que els humans posseïm, avui el de la vista ho acapara tot. El tacte està perseguit per les convencions socials (i, ara, per la pandèmia); el gust s'ha anat perdent, a còpia de menjar porqueries sintètiques; com l'olfacte, que, amb les olors emmascarades per pol·lució i perfums, ha deixat d'indicar-nos què és bo, verinós, familiar o estrany, en bona mesura. Pel que fa al sentit de l'oïda, en un món en què el soroll humà i el soroll tecnològic ho embromen gairebé tot, els nostres cervells han hagut d'adaptar-lo. 

Des de la revolució industrial, hem anat adquirint la capacitat d'anul·lar una sèrie de renous molestos i aclaparadors que estan presents, de manera constant, a la banda sonora dels dies de cada dia (com el soroll del trànsit). A més, hem hagut d'afegir-ne una pila de nous al prestatge dels senyals acústics, als quals ens convé d'estar atents per motius de seguretat (clàxons i sirenes, el lliscar d'un patinet elèctric, els tons del mòbil). La música, per acabar-ho d'adobar, ja no representa una experiència auditiva voluntària i relacionada amb el plaer: és un conjunt de sons “preparats” (com una lasanya congelada) que també se sent quasi tota l'estona, en forma de fil musical o d'altaveus portàtils que arriben fins a cales recòndites i cimals.

Però, per darrere i per sota i per sobre d'aquesta olla de grills antropofònica (generada pels éssers humans), encara hi sona la millor orquestra del planeta. Sobretot, a primera hora del dematí –quan el sol es va aixecant des del terra– i ben bé abans que la lluna i les estrelles omplin el cel. Les corals de l'alba i el capvespre, prèvies al gratar dels raspalls dels vehicles municipals de neteja o a l'hora en què les vibracions sonores (persianes de garatge, camions d'escombraries, la tele del veïnat), se senten més i ens posen en tensió, continuen cantant. I mentre interpreten la seva obra d'art natural, ens desperten els sentits adormits i ens ofereixen la clau de la vida harmònica.

L'editorial Kalandraka acaba de publicar en castellà l'assaig que el músic i ecòleg del paisatge sonor nord-americà, Bernie Krause, va escriure el 2012: La gran orquestra animal. Al llibre –un relat entretingut, sorprenent i constructiu–, Krause hi explica la seva teoria basada en la hipòtesi del nínxol acústic: en qualsevol hàbitat natural, els animals que hi conviuen (insectes, amfibis, mamífers, ocells...) s'afinen de tal manera que queden repartits sobre la partitura geofònica (és a dir, sobre la base dels sons de la Terra: aigües, sòl, vents). En aquesta simfonia, ningú no tapa ni calla ni silencia ningú altre: cada bestiola pot cantar, emetre senyals d'avís, de defensa o de festeig, per comunicar-se amb la seva espècie i amb les enemigues. Una colla d'animalons es reparteixen l'espectre de freqüències per tal que quedi espai per a tots. I ho fan sense director –o, si voleu creure-ho d'una altra manera, sota una batuta sobrenatural, divina.

Krause planteja que, tal volta, el codi universal "és el curiós lligam que determina com, biofònicament, les diferents espècies d'un hàbitat en particular organitzen les seves veus en relació les unes amb les altres, tant en competència com en cooperació, a través de la freqüència i el temps". A Krause se'l considera un dels pares de l'ecologia del paisatge sonor: una disciplina científica molt jove (hereva de la bioacústica i germana de l'ecologia acústica), que estudia les relacions sonores planetàries, i que té aplicacions importantíssimes per diagnosticar, preveure i tractar els impactes de la nostra activitat sobre la salut i el funcionament dels ecosistemes.

La part animal dels humans també s'organitza sonorament, malgrat les interferències tecnofòniques (tots els sons artificials de màquines i ginys electrònics) i el fet que la utilitat de la majoria dels nostres “cants” estigui obsoleta. Feu l'experiment: busqueu un parc urbà i acosteu-vos a la zona dels gronxadors, ocupada per canalla i pares i mares. Situeu-vos sota un arbre, tanqueu els ulls i feu silenci. No solament us adonareu que els pardals, les abelles i els gossos que passegen se senten igualment amb claredat, sinó que notareu un sistema de capes complex en el qual es distribueixen les veus: les dels infants són agudes i onomatopeiques, amb el plor com a indicador de perill; les dels pares i mares constitueixen una remor continuada i greu, que s'estronca segons les actuacions dels nins i nines per desembocar en la sequedat a tot volum dels renys. 

Proveu-ho. Sense captar cap imatge, sereu capaços d'endevinar quantes persones hi ha, quines bèsties i inclús l'hora aproximada i el temps que fa, mentre escolteu. Acaronant l'herba amb els dits, per la humitat; alenant fondo, per la intensitat de les olors; i parant bé l'orella.

Laia Malo és poeta, traductora i músic

stats