La Serra, paisatge cultural en perill
La declaració de la serra de Tramuntana com a Patrimoni Mundial en la categoria de paisatge cultural va ser un procés participatiu, obert i transversal que va servir com a homenatge al llegat dels nostres avantpassats. La inscripció en la famosa llista de la Unesco suposà, per a Mallorca, entrar en la llista de més prestigi a escala internacional en l’àmbit de la conservació del patrimoni. I no per un element patrimonial puntual, sinó per tot un paisatge, un dels més extensos dels declarats com a tal fins a l’any 2011; i a més un paisatge cultural, és a dir, tot un territori al qual s’han esculpit, gràcies a la transformació humana, uns nous valors que el fan encara més singular i més digne de ser protegit. Un emblema que va permetre, de retruc, protegir encara més el seu territori, com ho demostra la desclassificació de la urbanització d’Es Guix, al cor de Tramuntana, que va ser avalada als tribunals per trobar-se en un entorn inscrit en la llista de Patrimoni Mundial.
La transformació d’un territori abrupte i difícil, gràcies a l’enginyeria popular, en un espai pròsper i fèrtil, aprofitant els recursos que la mateixa Serra ha ofert, com la pedra o l’aigua, fou un procés lent, pacient, no exempt de períodes foscos i difícils, que ha acabat produint un paisatge únic al bell mig de la Mediterrània. No és, per tant, l’obra de grans arquitectes o de reconeguts artistes el que li ha conferit uns valors patrimonials únics; és la feina anònima, ingent, sovint desagraïda, de milers de mans que, per necessitat i amb una saviesa transmesa de generació en generació, transformaren aquestes muntanyes en un conjunt d’espais marjats, de camins, d’olivars, de síquies, d’horts, per permetre als seus habitants un mitjà de vida i de prosperitat que d’altra manera no haurien pogut tenir. Tot un patrimoni que, perquè pugui ser conservat, requereix que se’n preservi la peça fonamental que el va crear: la seva gent.
El Partit Popular sempre que ha tingut a les seves mans la gestió d’aquest paisatge s’ha desentès absolutament de treballar de manera activa per preservar el patrimoni de marjades, síquies i camins. I ha pres dos camins principals: emprar la declaració com una marca purament turística; i estimular, sense gaires manies, l’especulació immobiliària a través de decisions que han suposat amnisties urbanístiques, rebaixar la protecció ambiental i patrimonial, augmentar la pressió turística i generar molta pressió immobiliària.
En aquesta darrera etapa, la del pacte PP-Vox, el resultat de les seves decisions és evident: més d’un 60% de les compravendes a la Serra ho són per persones que venen de fora; el preu de l’habitatge s’ha disparat de manera alarmant, i ja són moltes les persones, joves i no tan joves, que es veuen obligades a deixar el seu poble, el seu territori, perquè són incapaços de trobar un lloc on viure. Expulsats del paradís, simplement per no poder pagar-ne el preu.
Si el paisatge el creà la seva gent, i la seva gent es veu obligada a partir, és evident que el paisatge cultural que vàrem construir durant diverses generacions es troba més en perill que mai. Fa falta fer-hi una gestió activa, cercar eines que ajudin a reduir, no a augmentar, la pressió turística i immobiliària, donar incentius a la gent perquè pugui trobar, en el sector agrari, en l’ambiental, o en la recerca i la innovació, o en d’altres, altres fórmules per continuar enriquint i protegint la Serra i llegar-la a les generacions futures una mica més ben conservada de com la vàrem trobar. I, sobretot, per poder-hi continuar vivint com hi han viscut els seus pares i padrins.
La Serra no és un decorat, és un paisatge viu, i com a tal estam obligats a mantenir-lo.
