La guerra econòmica de Putin
D’aquí a unes setmanes es compliran els primers sis mesos de la guerra d’Ucraïna. Al poc temps de començar, els analistes i experts en el tema ens asseguraven que s’equivocava Putin pensant que la invasió del seu veí seria com una desfilada que duraria una setmaneta curta. Però els mateixos analistes estaven convençuts que les sancions econòmiques al règim rus farien col·lapsar la seva economia i serien els seus compatriotes els que derrocarien el tirà del Kremlin. Mesos després, el que veiem és que els efectes directes més adversos de les sancions els estan patint Occident, amb una greu crisi energètica, i sobretot els països africans, per la seva dependència dels cereals ucraïnesos.
És veritat que la unitat europea no sembla, ara per ara, haver-se ressentit massa per la nova situació, tot i que aquesta presenta aspectes ben curiosos. La principal novetat és que, per una vegada, els països la gestió dels quals ha provocat la feblesa energètica de la UE no són els del sud, sinó els nòrdics i, sobretot, la famosa locomotora alemanya, addicta al gas rus d’una manera malaltissa. També ha estat sorprenent veure com Suècia i Finlàndia han deixat de banda la seva neutralitat i s’han llançat als braços de l’OTAN, sense que quedin gaire clares encara les concessions que deuen haver fet a Turquia, un soci que ha esdevingut estratègicament fonamental. Per no parlar de l’espectacle de veure com governs participats per partits ecologistes proposen reobrir centrals elèctriques de carbó, capgirant el “qui contamina paga” per un pragmàtic “millor contaminar que passar fred”.
Però l’astorament general que va provocant aquest enfrontament i les seves conseqüències pot anar a pitjor en acabar l’estiu. Si la inflació continua descontrolada farà un bon forat en el poder adquisitiu de bona part de les famílies i podem tenir un tercer hivern de confinament, aquesta vegada per raons econòmiques. Com va passar amb les restriccions per la covid-19, l’escalada de preus i les mesures d’estalvi energètic beneficiaran, indirectament, la lluita contra el canvi climàtic, però només de forma temporal i sense garanties que impliqui la consolidació dels necessaris hàbits de contenció i austeritat. Mentrestant, en el plànol polític, el descontentament de la gent durà a un major protagonisme dels partits extremistes, com s’ha vist ja en les darreres eleccions franceses i podem intuir en les properes italianes. Ara per ara, Putin sembla tenir més resistència que alguns líders occidentals.
És difícil saber qui acabarà més tocat per aquesta guerra econòmica, perquè on també s’estan produint estralls és en els països menys desenvolupats, sobretot a l’Àfrica. El que és cada cop més clar és que el camp de batalla real de la guerra de Putin s’estén molt més enllà dels Carpats i que els que en van sortint reforçats són les dues principals potències econòmiques del planeta: els Estats Units, que sempre han sortit beneficiats dels conflictes bèl·lics europeus; i la Xina, que a poc a poc va trencant l’hegemonia nord-americana per conformar un nou escenari de bipolaritat que, si no canvien les coses, ens recordarà molt el de la Guerra Freda del segle passat.
Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració
