Professor i escriptorDissabte de la setmana passada més de cent pagesos varen ser assassinats en un atac que porta el segell del grup islamista Boko Haram. L’atac va tenir lloc al nord-est de Nigèria, un d’aquells racons del món on les persones poden morir de cent en cent sense merèixer més que titulars de tercera categoria. La notícia m’arriba el mateix dia en què llegesc unes pàgines sobre el lligam entre la violència en aquesta regió d’Àfrica i la degradació de la conca del llac Txad, deguda a la sobreexplotació i al canvi climàtic. Naturalment, parlam d’una causa entre moltes, una causa que segurament no és la principal. Però el lligam hi és. També hi és en el cas de la guerra més sagnant dels darrers anys: la guerra de Síria, que esclata en el context de pobresa i abandonament del camp provocats per la intensa sequera que el país va patir entre el 2006 i el 2012. No cal repetir que és un factor entre d’altres, però és un factor important. Ho llegesc a Refugiats climàtics. Un gran repte del segle XXI, un llibre esplèndid i necessari de Miguel Pajares.
Tot el llibre funciona com un recordatori contundent d’aquesta veritat: el col·lapse climàtic i ambiental és el gran repte del segle XXI, i ens jugam, a més del benestar més bàsic de centenars de milions de persones, la possibilitat de considerar-nos una comunitat humana digna d’aquest nom.
No sé si a aquestes alçades cal explicar que el canvi climàtic no és una cosa que succeixi al 'medi ambient', escrit entre cometes per significar una mena de decorat de fons que potser valdria la pena preservar. L’augment de les temperatures globals ja ens ha començat a portar les realitats dramàtiques de la pujada del nivell de la mar, la desertització, l’escassetat d’aigua o la minva dels recursos pesquers, entre d’altres. Si els governs del món no adopten mesures molt decidides de mitigació de l’escalfament del planeta els tons seran cada vegada més foscos. I es produiran moviments massius de població, que són l’objecte principal d’estudi del llibre que he esmentat. Miguel Pajares s’atura a mirar les regions del món en què la pressió migratòria serà més important (Àfrica Occidental, Àfrica Oriental, nord d’Àfrica i Orient Mitjà, Àsia del Sud, la Xina i el Pacífic, i Amèrica del Sud i el Carib) i arriba a la conclusió que les migracions climàtiques poden ser d’entre 175 i 300 milions de persones cap a l’any 2060. És tracta d’una xifra que intenta aproximar-nos a l’ordre de magnitud de la catàstrofe, i que podrà pujar o baixar en funció de factors diversos, entre d’altres la nostra capacitat d’aturar la bogeria de les emissions de gasos hivernacle. El que queda explicat de manera clara és que seran moviments de població diferents als actuals. Fins ara hi ha hagut milions de persones que s’han desplaçat des les terres d’interior cap a les grans ciutats costaneres, però aquestes grans ciutats perillen greument com a espais de poblament humà (fins quan seran habitables metròpolis com Dacca, Jakarta o Dar es Salaam?). I fins ara hi ha hagut sobretot migracions des de països del sud als països veïns, però pot arribar el moment que àmplies regions que ara són d’acollida (pensau en la península Aràbiga) esdevinguin gairebé inhabitables. La conclusió és que els moviments migratoris es dirigiran, en molta més mesura que fins ara, als països d’Europa i Amèrica del Nord. Centenars de milions de persones tocaran a les portes del món ric o comparativament ric.
Què cal fer? Cal, primer de tot, intentar aturar l’escalfament global, però fins i tot en el cas que s’aconseguissin canvis importants en aquesta direcció no evitarem l’augment dels moviments migratoris. Miguel Pajares no fa servir aquesta 'fraternitat climàtica' amb què he titulat aquest article, però crec que resumeix bé la seva proposta. Digueu-ne germanor, solidaritat, fraternitat o justícia. S’ha de traduir en realitats com la consideració de les persones que fugen de les conseqüències del canvi climàtic com a 'refugiats climàtics': persones amb dret a la protecció internacional. S’ha de traduir en una gestió de les migracions que no es basi en el paradigma de Frontex, l’agència europea de guàrdia de fronteres, que és posar-hi patrulleres i deixar que s’ofeguin. I s’ha de traduir en la comprensió que la nostra responsabilitat, com a habitants dels països que més gasos hivernacle han emès i més en continuen emetent, és organitzar la millor acollida a les víctimes de les nostres plantes industrials i els nostres tubs d’escapament. És urgent armar-nos de valors i arguments. L’alternativa és el feixisme de qui crida “els espanyols primer”, frase en la qual “espanyols” es pot substituir per “nord-americans”, “alemanys”, “polonesos” o “australians”. De veure aquests immigrants com una amenaça a veure’ls com a masses sobreres, susceptibles de ser eliminades, hi ha una passa petita. És urgent ser fraterns i intel·ligents.
