Foc al cos –i en aquesta era

Són les sis acabades de tocar i de la galeria de casa veig com es lleven, a les terrasses solàrium, uns veïns: han dormit al ras i traginen màrfegues i coixins cap a dins els pisos, abans d’anar-se’n a treballar. A la meva bugaderia, dissenyada com un oasi ombrívol, ara ja hi fa calor pel rebuf dels aires d’uns altres veïnats que encara dormen amb el condicionat. No xisclen gavines ni parrupen coloms, ni brunz res més que les afamades mares-moscard. Sols sento els paletes que –a la fi emparats en un canvi d’horari– es mentalitzen a continuar picant les rajoles del bloc que tentineja a l’esquerra, on l'habitant del primer pis ha estat l’únic resistent a la pressió immobiliària. Els han buidat, esventrat, i amb prou feines en mantindran la façana de persianes verdes.

Com sempre, rumio en aquest article, en si el del primer hi ha quedat com a acte de resistència, o perquè no pot permetre's de marxar; en si els conresidents del bivac deuen haver fet un amor ancestral; i en com s'explica i cura el patiment que provoca el desig manipulat. Al magí, se simplifica tot: menys soroll, materialisme, virtualitat i ‘turistejar’ amunt i avall; a canvi, xiuxiueigs, tocaments, frec i el reconeixement que ha de reconnectar-nos amb els cossos i espais habitats. Però la imaginació crea energia, la memòria ocupa neurones i la calda ens està encongint el cervell que hauria de contenir-les, com passa als calamars abrasats. I vaig rendint-me a uns fogots i desajustos neuronals inexplicables, prematurs, que troben conhort en uns versos de Dolors Miquel: “Ara soc aquí. / Soc un bosc d’heures obscenes. / Soc un bosc de lianes impúdiques, / soc l’esparracada masoquista d’esbarzers. / Travesso els espais foscos del cervell”. D’un cervell i una forest que rebullen, i tal vegada s'incendiaran essent encara uns grans desconeguts, uns dels grans misteris de la humanitat.

Dels nostres mals i el nostre goig, la medicina moderna no en té ni idea, perquè els metges (que eren homes i prou), de les particularitats del nostre cos i el nostre foc no n’han investigat més que les qüestions d'aparença, les que rendien econòmicament. Un desig natural, però mig incomprès, se'm rebel·la mentre, al Regne Unit, uns senyors s'esveren en comprendre que el famós esquelet de l’Edat de Bronze (trobat amb una túnica cerimonial i eines per a treballar l’or) no era del xaman sinó de la xamana d’Upton Lovell. “La passió et farà fòssil”, escriu la Núria Martínez-Vernis. M’imagino destins comuns de pedra, a la fi refrescades per la carícia de la mar o la sotragada del torrent. A la llista sempre retallada i esborrada de dones que estudien i treballen, constantment, per a recuperar, assenyalar, redefinir qüestions tan essencials com les particularitats del desig femení i del guariment dels nostres cossos, s’hi afegeixen les editores de Foc al cos (Proa, 2026), l’antologia de poesia eròtica femenina catalana des de l'Edat Mitjana fins avui, que inclou els versos que cito; i les menorquines de la revista Lucas, que al cinquè número han aplegat fotografia i paraula per acabar d'arroentar-nos.

M'aturo a observar les copinyes retratades per Aina Pla i em conforta la certesa que d'humans que es relacionen des d’altres enteniments del món i del cos, amb el món i amb el cos i amb el foc n’hi ha hagut sempre. Dels qui tot l’any passegen la pell i pasturen el desig pel bosc; dels que en saben d’herbes i fregues guaridores, o dels que desperten la foguera sense que se'ls descontroli –perquè desbrossen i trempen com un quefer de cada dia. Vull pensar que, després d'un incendi, hi ha pertot matèria orgànica que revifa el verd i el verb; que, anit, els veïns dormiren aferrats, al terrat, en l’abraçada estreta que tempera i que, abans de tancar els ulls i encetar somnis d’estrella, s’entrellaçaren, refregaren i suaren amb la llefiscositat dels vincles; que n'hi ha que encara gaudeixen de l’ofec amb regust de sal, en comptes de fornicar com cadàvers dins un congelador artificial.

L’escalfor de la terra, la mar i els edificis han de generar-la terratrèmols, lava de volcà, el desig canicular i el moviment dedins els ruscs. El renou davall el sòl ha de ser fressa d’artròpodes, aigua o cucs. Som a l’era del foc i no distingim quin és el natural (el sanador) i quin hem provocat i ha d’arrasar-nos. Podria imitar les aus i altres mamífers, als quals el cos encomana de partir al nord per a recuperar el plaer d'enganxar plomes amb plomes, pèl amb pèl. Però trio imitar els insectes que amb l’augment letal de la temperatura no aturen de cardar, i no pas els que entren a les cases esporuguits. Trio ser un humà menys vulnerable al futur fatal de la letargia paralitzant, consumista i controlada pel capital dels aparells refrigeradors d’aire privatitzat. Trio moure el ventall amb brio i deixo que es cali foc al meu cos –i en aquesta era.