El fiscal Strassera a la Via Laietana
Gràcies a la magnífica pel·lícula Argentina, 1985, de Santiago Mitre, la memòria de les víctimes de la repressió torna a sotragar consciències. Les Madres de Plaza de Mayo van ser fonts fonamentals del judici que evoca, amb el moment doblement emotiu de quan per pressions militars els fan treure del cap el mocador blanc per mantenir-se a la sala de vistes i quan, en llegir-se les sentències, se’l tornen a posar. Una de les cofundadores, Hebe de Bonafini, va morir diumenge passat a 93 anys.
El fiscal Julio César Strassera (1933-2015), ara amb cara cinematogràfica de Ricardo Darín, va enviar a la presó cinc membres de la junta militar de la cruel dictadura, amb cadena perpètua per al general Videla i l’almirall Massera. Un judici que només tenia el precedent de Nuremberg, exactament quaranta anys abans. La sentència es va dictar a Buenos Aires el 9 de desembre de 1985 i, només dos mesos després, el setmanari El Món el portava a Barcelona i el 8 de febrer de 1986 jo l’entrevistava a l’Avui. El vaig tenir a l’abast per a mi sol... i tres escortes.
Vam passejar, el primer que vam fer va ser passejar: “acerquémonos al Liceo”. Ara sabem per la pel·lícula que li agradava l’òpera –als primers fotogrames, quan escolta l’obertura del Tannhäuser, li demana a la secretària que l’interromp: “No me arruine este momento, se lo suplico”–, però a mi em va sorprendre agradablement perquè podíem trencar el gel parlant d’un tema que coneixíem tots dos: el wagnerisme català. Quedava demostrat un cop més que Wagner anava més enllà dels fatxes i es va fer un forat a l’agenda per anar a veure Lohengrin, en aquell moment providencialment en cartell. Encabat li vaig dir que jo l’havia de portar a un altre lloc, i em va fer confiança: la prefectura de la Via Laietana, que, li vaig explicar, si no era ben bé l'Escuela Mecánica de la Armada (Esma), sí que hi compartia una història sòrdida de tortures i vexacions, crims de lesa humanitat que, al costat dels segrestos, violacions i desaparicions, ell va portar a judici. “Cuénteme qué sucedió aquí”. Li vaig donar alguns noms i li vaig exposar els seus calvaris: Tomasa Cuevas, Miguel Núñez, Gregorio López Raimundo, Jordi Carbonell, “incluso nuestro president de la Generalitat, Jordi Pujol”.
Vam creuar el carrer i a la cafeteria del Palau de la Música vam començar l’entrevista per on havíem deixat la conversa, preguntant-li si podríem importar la jurisprudència que ell havia establert. “Qui usurpa el poder democràtic és un delinqüent”. Ja teníem titular! Després, el capteniment que requeria el seu càrrec institucional. Va citar el conveni entre civils i militars de Sanguinetti a l’Uruguai i que tot depèn de com assoleixi la democràcia cada país... Referència a Espanya practicant la no-ingerència al pacte de la Transició. On va ser contundent és en valorar la importància del judici en ell mateix, fer seure al banc dels acusats els responsables més alts de la dictadura, “la fi de la impunitat”... Un fiscal civil acusant els dictadors militars d’un rastre de sang: “Vaig descobrir un món d’horrors i que els mètodes de la repressió argentina van ser més cruels fins i tot que els de Xile”. Repressió “a la argentina” inspirada en els protocols d’eliminació de l’adversari del mariscal nazi Keitel, executat a Nuremberg, va argumentar.
Quan, al cap de deu anys, vaig escriure el llibre La Brigada Social, després de capbussar-me en els seus arxius i recollir testimonis lacerants de víctimes, vaig baixar a l’infern del Dant que el doctor Strassera havia citat al seu cèlebre al·legat, ara un excepcional monòleg de deu minuts de Darín, a l’intens final conclusiu del film. Vaig triar una cita similar: “N’hi havia d’enfonsats arran d’orelles, / i ens digué el gran centaure: aquells tirans / varen fer com el llop amb les ovelles”. El proppassat dimarts 15 de novembre vaig ser a la manifestació davant la sinistra Via Laietana, 43, evocant el testimoni de Jordi Conill, que va patir tres setmanes de tortures i va fer deu anys de presó acusat d’un complot anarquista per matar Franco, després que li commutessin la pena capital i passés quinze dies en capella. També va parlar Pep Martínez Barceló, que va ser el primer d’arrencar una condemna per maltractaments amb la valentia que això requeria quan ell ho va fer, el maig de 1976, amb Marc Palmés i Magda Oranich d’advocats. I es feia pública la presentació de la querella del sindicalista Carlos Vallejo, primera demanda per tortures amb la flamant llei de memòria democràtica. Em consta que en vindran més.
El 20-N, aniversari de la mort de Franco, allà mateix, cent setanta-set entitats amb abast internacional, liderades per Òmnium Cultural, l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, la Comissió de la Dignitat, l’Amical de Mauthausen, la Fundació Cipriano García-CCOO..., tornaven a reivindicar que la comissaria fos un espai de memòria. El 6 de juliol del 2005, in situ, Jordi Carbonell, Pep Cruanyes, Joan Tardà i jo informàvem de la primera iniciativa legislativa sobre el tema. Vaig anotar al meu dietari: “Sortim a tots els diaris, però la proposta no prospera”. Disset anys després, tampoc.
Enllestida l’entrevista, el doctor Strassera em va explicar més coses que no van cabre a l’article, però que li havien imprès emocions, com el suport de Borges, la fredor dels acusats mentre els hi passaven per la cara tot el repertori de repressió “cruel, clandestina, cobarde”, els set-cents nou casos que van documentar... i el final improvisat de l’al·legat en què el cor va dir el que la raó no havia escrit: “¡Nunca más!”
A la pel·li porta sovint ulleres, però quan jo el vaig veure, no. El saco i la manera de portar-lo plegat al braç, són idèntics. La presència de Strassera a Barcelona no va tenir tant ressò mediàtic com està tenint la pel·lícula, que fa la volta al món i opta a Oscar. L’Esma és espai de memòria des del 2004 i l’únic procés judicial actualment vigent contra els crims del franquisme és a l’Argentina.
