Els filòsofs de Borges

PalmaJorge Luis Borges pensa en els seus poemes el temps i els seus efectes a través d’Heràclit, el Fosc. Talment va dir el filòsof efesi, som l’aigua que flueix contínuament dins un riu, una aigua que mai no és la mateixa, perquè el pas del temps ens canvia i ens condueix cap al nostre destí vital que és la mort. També cita altres filòsofs presocràtics: Tales de Milet, els eleates Parmènides i Zenó, Anaxàgores, Pitàgores i els pitagòrics, i Demòcrit. Borges aprofundeix en la relació entre temps i espai a través de Parmènides i sobretot Zenó i la paradoxa d’Aquiles i la tortuga. Segons els eleates, el temps està fet d’instants infinits separables que es tradueixen en un espai igualment infinit. Li interessa Anaxàgores, perquè li permet parlar racionalment dels fenòmens naturals, com el dia i la nit, d’una nit que succeeix temporalment al dia. Es refereix a la cosmogonia de Tales, a l’origen secret de la Terra que nodreix i al foc que tot ho devora, i a l’aigua com a origen de totes les coses. Es refereix puntualment a Pitàgores, amb anotacions metafísiques però també cosmogòniques i llegendàries. D’una banda, destaca la visió de la realitat del filòsof de Samos i la sintonia amb l’univers ple d’àtoms que s’uneixen i divideixen en el buit en una successió que es repeteix cíclicament. També es fa ressò del costum atribuït a Pitàgores d’escriure amb la seva sang, com a mostra del seu compromís personal amb les ensenyances que impartia. Pensa com un eleata quan escriu que “no té por, ni tan sols por de tenir por, ni de tenir por de tenir por de tenir por a la infinitud”. Recorda la llegenda que atribueix a Demòcrit l’acció d’arrancar-se els ulls per pensar millor, meditar i no deixar-se dur per l’engany dels sentits ni el món exterior i que simbolitza el compromís del filòsof d’Abdera amb el coneixement vertader.

Està obsessionat amb Sòcrates i la seva mort tràgica bevent la cicuta, perquè el remet a la mort i a la manera serena d’enfrontar-la, fins al punt de somniar el gust de la cicuta en la llengua del filòsof. Li crida l’atenció l’acceptació de la mort i estaria disposat a donar-ho tot per haver pogut escoltar-lo examinant el problema de la immortalitat a la manera platònica, amb mites i raons.

Suma d’abstracció i imatges

Autointerpreta la seva poesia com la suma d’abstracció i imatges, com a poesia intel·lectual que s’apropa molt als diàlegs de Plató i a la filosofia d’Emerson i Unamuno. Recorda les idees platòniques com a models perfectes. A Aristòtil el cita molt de passada i sense aprofundir en res de la seva filosofia.

De les escoles Socràtiques, prefereix els estoics, i entre ells Sèneca, l’autor cordovès de les Cartes morals a Lucili, a qui li atribueix la confirmació de la dita que “tot és del cuc”. Lloa la capacitat de Sèneca de contar els fets i despertar emocions estètiques a través del llenguatge. Sembla que comparteix la concepció circular del temps dels estoics.

Cita el filòsof neoplatònic Plotí i la seva obra les Ennèades, on combina la filosofia platònica amb elements religiosos i metafísics, desenvolupant la doctrina dels arquetips, entesos com a idees o models eterns que existeixen en la ment divina i que són un dels graons en l’escala de l’existent. També menciona un filòsof posterior, Boeci, considerat el darrer dels clàssics i el primer dels filòsofs medievals, i la seva obra la Consolació de la filosofia, com a una obra exemplar de síntesi formal de prosa i vers.

La filosofia medieval té presència en els seus poemes a través de les figures de Francesc d’Assís i sant Agustí, però prefereix els filòsofs d’origen protestant perquè estan més atents a les qüestions ètiques i morals, encara que de Sant Agustí accepta la idea que la memòria fa por perquè conté moltes coses, tant del cel com de l’infern. Coneix la concepció del temps de Guillem d’Occam, un dels filòsofs que marca la fi de la filosofia medieval amb el seu nominalisme i el rebuig a les idees universals dels escolàstics, com la idea subjectiva del temps, totalment dependent dels subjectes que la perceben. Naturalment, cita la navalla d’Occam, un principi metodològic que el filòsof va formular així: “No s’han de multiplicar els ens sense necessitat”, i que significa que davant les diferents explicacions sobre un fenomen, sempre s’ha d’escollir la més senzilla i investigar-la primer.

Cita els filòsofs moderns Emerson i Montaigne, Bacon, De Quincy, Descartes, Spinoza, Pascal, Voltaire, Diderot, Heine, Hume, Hölderlin, Locke, Lafinur, Carlyle i Berkeley. Gaudeix de la lectura de Montaigne i d’Emerson. De Montaigne, n’aprèn la necessitat de defensar-se d’un mateix, dels propis errors i prejudicis; mentre que té un malson relacionat amb Emerson, sobre un dels seus llibres que desapareix de la biblioteca i es perd en un somni, però sobretot gaudeix de la seva saviesa expressada a través de les passejades, i li atorga el mèrit d’haver inventat l’escriptura íntima. Pel que fa a Bacon, recorda la distinció dels ídols de la tribu, del mercat, de la caverna i del teatre. Recorda el Càndid de Voltaire i la seva decisió final d’abandonar la vida pública i cercar la felicitat en la vida privada i la jardineria, una activitat pràctica equivalent a la filosofia. Cita el Déu panteista de Spinoza i la concepció infinita de la substància i els seus atributs. De Diderot cita una frase: “Ja hi eres abans d’entrar i quan surtis no sabràs que t’hi has quedat”, una paràbola que expressa una reflexió sobre la presència i el temps, suggereix que hi ha existència anterior a l’entrada i a una sortida des de la qual no es reconeix haver deixat res enrere. Menciona David Hume per reforçar la seva concepció de la circularitat del temps, però en realitat el filòsof d’Edimburg no estableix cap vincle de necessitat entre el passat i el futur, ja que el futur és totalment incert i imprevisible, pot semblar-se al passat o no. Es refereix a Heine com “el ximple, l’encès i el trist” que pensa la condició humana i jueva i també la natura i la melodia del temps implacable. Parla breument de Carlyle i de la seva creença que posa per damunt de les obres humanes el compromís personal en la seva execució, ja que són transitòries, efímeres i sovint defectuoses, però, en canvi, l’actitud activa que les fa possibles té un gran valor moral.

Confusió entre vigília i somni

El poeta sent la confusió cartesiana entre la vigília i el somni i la lectura de dues de les obres: El discurs del mètode i les Meditacions metafísiques. Aquesta confusió d’una vigília, que és un altre somni, té efectes poètics i vitals, no el deixa indemne, sinó que li provoca un neguit existencial, ja que veu en el somni la proximitat de la mort, una mort que esdevé cada vespre i que “s’anomena somni”.

Borges defensa que l’essència de la poesia no es troba en els versos, sinó en la modificació que provoquen els lectors amb les múltiples lectures, una idea que l’aproxima a Berkeley i la seva metafísica, segons la qual la realitat material existeix perquè és percebuda i que té com a garantia Déu mateix que la mira.

Els filòsofs contemporanis també tenen el seu espai en els poemes. Així esmenta Schopenhauer, Whitehead i Russell. A Schopenhauer li dona les gràcies per haver contribuït a clarificar l’univers. Un altre filòsof que cita és Witehead, conegut per afirmar que “La filosofia després de Plató són notes a peu de pàgina”. Se’n recorda finalment de la teoria de conjunts de Russell vinculada a la paradoxa del barber que posa en qüestió la concepció clàssica dels conjunts i demostra que no pot existir un conjunt de tots els conjunts.