Un test projectiu és l’instrument d’avaluació psicològica que detecta aspectes emocionals o vinculats a la personalitat. La tècnica projectiva es basa en la capacitat de provocar en el subjecte, a través d’estímuls ambigus, reaccions inconscients que, d’alguna manera, ‘delaten’ trets de la seva personalitat: fílies i fòbies, valors, prioritats...
Diria que, a pesar de resultar molt suggeridors als profans i molt fotogènics en pel·lícules i sèries, l’actual exhibicionisme emocional dels humans els està deixant obsolets. Vivim una època en què la contenció, la discreció i la prudència s’han esvaït. L’‘amaga’t’ –sàvia màxima epicúria– resulta inintel·ligible als ulls contemporanis. Qui necessita un test per escrutar una personalitat que exhibim impúdicament sense cap contenció? De fet, qualsevol estímul de la realitat actua com un eficaç test projectiu: ens hi manifestam tal com som.
És el que ha passat aquestes setmanes arran de l’atac unilateral de Trump i Netanyahu a l’Iran, i del consegüent escenari bèl·lic que ha desestabilitzat tota la regió. O sigui, que tothom ha anat mostrant el llautó.
Un dels primers a fer-ho va ser Sebastian Ebel, conseller delegat de TUI, que a la ITB de Berlín ja va desxifrar la nova guerra al Golf en termes d’’oportunitat per a destinacions com Espanya o les Balears’. També hi va deixar caure que, vistes les bones perspectives dibuixades pels bombardejos, les places hoteleres mallorquines podrien resultar ‘insuficients’.
El seguiren un enfilall d’influencers i vividors diversos, radicats en algun dels excèntrics països del golf Pèrsic, per allò de guanyar molts de calerons i no haver de pagar imposts. Tots varen anar excel·lint en demagògia, sobreactuació i falta de maduresa. Invariablement, se sentien abandonats i no entenien com el món sencer no s’havia aturat per rescatar-los específicament a ells. Va ser curiós sentir-los invocar el sistema públic i que, de cop, no semblassin tan entusiastes de l’individualisme, la iniciativa privada i el lliure mercat.
En la mateixa línia s’expressaven alguns dels molts de turistes escampats per l’Orient Mitjà, l’Índia, Sri Lanka, Tailàndia... que, per dificultats amb les connexions, no podien tornar fàcilment a casa. No mostraren gaire empatia per l’evident complexitat de la situació: 31.000 espanyols a la regió directament afectada, 158 atrapats a l’Iran i tota una ambaixada per desmantellar.
Uns altres que varen complir sobradament les expectatives varen ser els hotelers mallorquins, que per boca del seu president i en temps rècord, criticaren el govern espanyol per haver condemnat la guerra. Sorprèn que no estiguin més centrats en les possibles conseqüències catastròfiques de la crisi provocada per Trump sobre el seu vulnerable negoci: els turistes són per naturalesa espantadissos i hipersensibles als atemptats terroristes i a les pujades de preus. A més de la nostra absoluta dependència de les connexions aèries, clar.
També es va retratar el sector del transport, que ja demana ajudes a les totes. I l’immobiliari, que detecta una migració important de turistes top des de Dubai i Abu Dhabi: demandes triplicades en només 48 hores i amb pressuposts de fins a 100.000 € per setmana. Està vist que sempre ens toca rebre...
El més previsible de tots, però, ha estat el Gran Trump aplicant una vegada més la seva erràtica doctrina de la llei del més fort. Ja suposàvem que el nostre milhomes no havia llegit De iure bell iac pacis, d’Hugo Groot, ni La pau perpètua, de Kant. Sembla, però, que tampoc ha assimilat referents més moderns i mengívols com el de Ransom Stoddard –l’home que (no) va matar Liberty Valance– i el seu anhel de conduir el Far West cap a un model de societat civilitzada i basada en la justícia i la legalitat. Fins i tot la filmografia de John Ford és una epistemologia massa envitricollada per a Mr. Trump.
Però on es va projectar amb més cruesa va ser quan, per desqualificar el rebuig a la guerra, va utilitzar l’expressió ‘loser’, paraula totèmica en el vocabulari ‘USA’ que divideix les persones en guanyadores i perdedores. I que pressuposa, òbviament, que totes dues condicions són sobradament merescudes.
Idò, ja que li agraden les dicotomies senzilles, Mr. Truth, aquí li deix –per gentilesa de Vicent Marzà– unes comparatives USA/Unió Europea que li poden interessar: Taxa d’homicidis 5,5/100.000 vs. 2/100.000; Mortalitat infantil: 5,6/1.000 vs. 3,3/1.000; Esperança de vida: 78 anys vs. 81 anys; Energia renovable 22% vs. 47%; Morts per arma de foc: 14/100.000 vs. 1/100.000; Morts en carretera: 13,8/100.000 vs. 4,6/100.000; Morts per sobredosi: 31/100.000 vs. 2/100.000; Permís per fill/a: 0 setmanes pagades vs. mínim 14 setmanes; Famílies arruïnades per deutes sanitaris: 500.000/any vs 0... Who is the loser now, baby?
