‘Trump provoca un caos mundial’ podria haver estat el titular. El president, un talk-show radical, resa al despatx Oval, però actua com a summe sacerdot de Huitzilopochtli (deu dels sacrificis humans). És l’artesà d’un infern on crema la raó i tot principi moral i ètic. Resa i mana polsar el botó dels míssils. L'atac a l'Iran no només és una acció militar, sinó l’obra d’un narcisista suprem que vomita sobre les cendres de la diplomàcia i el dret internacional. Té seguidors.
Si observam el personatge, a primer cop de vista, crida poderosament l’atenció la manca de discurs amb estructura semàntica comprensible. No li cal, abusant de la posició de preeminència ha suplantat la interlocució per la coacció i, en conseqüència, ha instaurat la violència com a última raó. Faltat de tot escrúpol i zero empatia amb els aliats (excepte Israel), bombardeja l’Iran sense saber quin és el pas següent a fer. L’ús sistemàtic del fake per descavalcar l'adversari polític, des que va comparèixer a l'escena política, ha estat el brou de cultiu per arribar a la convulsa actualitat. La mentida i les ocurrències estrafolàries són part intrínseca del seu discurs que, en no sorgir d’un diàleg compartit entre distints, mai no pot adquirir la categoria de relat; en resum, no hi ha continuïtat, ni sentit humanista en res del que diu i executa. Dues primeres característiques: (1) no hi ha relat i (2) es cultiva la mentida per treure’n rendibilitat.
La imprevisibilitat del personatge no és una qüestió de caràcter, cal mirar-ne el context: enfonsament del discurs neoliberal i absència d'un cos argumental de la globalització. Ni la revolució tecnològica, ni la IA, han estat capaços de compondre una doctrina general satisfactòria. Fins i tot, un estudiós de la matèria, com és el catedràtic i escriptor Yanis Varoufakis, no ha dubtat a manllevar terminologia medieval per definir el moment de tecnofeudalisme. Doncs, en aquest forat negre, posseït per la megalomania, Trump es creu amb un poder absolut; ignorant que aquest no existeix, ho sublima amb la violència absoluta: l'assassinat de l’adversari, ara reconvertit en enemic. Podria dir-se, sense por d'equivocar-se, que Trump és un seguidor ferm de la doctrina de l’‘enemic existencial’ dels nacionalsocialismes. Dues característiques més: (3) enemic existencial i (4) violència absoluta.
D’acord amb aquests quatre punts cardinals es defineixen posicions. Si Trump la duu d’Espanya és per haver-li qüestionat públicament el seu ‘poder absolut’. David, un cop més, pot fer trontollar Goliat. L'escepticisme espanyol té traça d’estendre’s a altres països. La premsa internacional ha parlat de Pedro Sánchez com “la nèmesi de Trump”. I l’alemanya va criticar el canceller Merz pel silenci davant Trump quan amenaçava Espanya. Era evident que el ‘No a la guerra’ de Pedro Sánchez fluïa com oli i, en poques hores, esdevenia referent internacional. El “costat correcte de la història”, es va dir. Efectivament, avui dia, inesperadament, la línia de delimitació de les dues ribes de la història està situada entre les malifetes de Trump i el ‘no’ del govern espanyol. Nogensmenys, la feblesa alemanya i la sobtada crisi existencial d'Úrsula Von der Leyen auguren traïció, com al Cantar dels Nibelungs.
En una dimensió interna, el missatge de Sánchez ha concitat la memòria del ‘No a la guerra de l'Iraq’, i la mentida de les armes de destrucció massiva, que li van costar les eleccions a José María Aznar. No obstant això, m’encurioseix especialment la reacció de la presidenta Marga Prohens el primer dia de l’atac a l’Iran: “Som una destinació segura i aquest és un factor clau en moments d'inestabilitat internacional”. Com si les barrabassades, que tenien lloc en aquell mateix instant, no anessin amb ella. Per damunt de tot li preocupava el mercat. Alguns ho varen qualificar d’actitud prudent; jo diria, més aviat, que la resposta denotava certa argúcia i picardia: es distanciava de manera explícita del fet i aprofitava per posar intangibles balears (seguretat) al mercat de futurs. En síntesi: monetitzava la guerra. Actuava més com a presidenta de la destinació turística, que del país.
Un principi bàsic del capitalisme: el mercat per sobre de tot; i, en conseqüència, l’Estat i el seu ius publicum se situen en un segon pla. Una tesi molt allunyada de la consideració constitucional d’estat social i democràtic de dret. És possible que molts pensin què té a veure la nostra presidenta amb el nou ‘bomber’ Trump. Simplement, no parlam únicament i exclusivament de persones, sinó de comportaments i principis. I, tots dos, des de la seva esfera d’influència, comparteixen el menyspreu a l'ordenament vigent i al sentit de justícia. Un vol dinamitar el dret internacional i l'altra, legalitzar els il·legals. En la pràctica, fan una distinció entre allò de primera i de segona i la llei no s’aplica igual per a tots. Dinamita per a l’estat de dret! No són tan lluny l’un de l’altre: comparteixen la mateixa caverna de primitivisme polític.
La presidenta va fer les manifestacions en qüestió a la fira lTB Berlín. Va deixar un silenci proteic darrere seu. No obstant això, una frase de la patronal omplia i il·luminava tot l'hemisferi de la indústria turística: “Estem en contacte permanent amb els operadors turístics per monitorar...” les conseqüències de la guerra. La connexió entre hotelers i operadors forma part d’una litúrgia que ha dominat l’activitat econòmica del turisme durant anys. Tanmateix, els operadors representen menys de la meitat del mercat, l’altra meitat circula per la xarxa. Només per aquesta circumstància podria dir-se que la frase és pròpia d'una altra època i d'una altra guerra. Nogensmenys, cap silenci és neutral.
