Estrictament personal
El ritme de les vacunacions combinat amb les ganes de viure i les ganes d'una resurrecció econòmica fan que cada vegada estiguem més prop del final d'aquest llarg i esgotador malson. Des que va començar la pandèmia, el covid-19 ha encegat vides, ha destruït economies i ha arruïnat famílies. Durant uns mesos, tal vegada menys del temps que pensam, una gran part de la humanitat va experimentar una profunda i passatgera angoixa existencial. Algunes persones, pot ser que siguin moltes o tal vegada poques, han descobert en primera persona la sensació de l'absurd que, com bé va dir A. Camus “... sorgeix de la confrontació entre la cerca de l'ésser humà i el silenci irracional del món”. En aquest cas, però, el món no va ser silenciós. Al contrari, va generar cada vegada més cacofonia produïda per les pors irracionals i mentides. Per això, i després del que s'ha viscut, tocaria fer balanç, valorar què hem perdut i què hem guanyat, perquè, pel que fa al que hem après, ja és qüestió personal de cadascú.
Durant la pandèmia, per exemple, descobrim el costat més desagradable i més fosc de les residències de les persones grans. Segons un article d’El País del 12 de maig, durant la pandèmia 30.000 dels ancians que vivien a les residències han mort pel virus. La vellesa és un negoci com altres drames socials, i les persones majors s'han convertit, a causa de l'efecte de la vida moderna i uns altres factors més, en un sucós benefici econòmic que gestionen i atenen altres persones. Algunes persones són bons professionals i amb una extraordinària qualitat empàtica, i altres sembla que se'ls ha despullat de tota humanitat i han oblidat que algun dia els tocarà el procés natural d’envellir.
Tocaria fer balanç, tocaria analitzar aquest costat fosc de la nostra societat moderna que maltracta els seus majors. Dic que les maltracta perquè sí. La nostra societat maltracta les persones majors, aparcant-les en rols secundaris, menystenint-les i aïllant-les en un món fet a mida mentre se'ls va esgotant el temps. En algunes residències, hem descobert gràcies a la pandèmia que la vellesa es torna inútil. Per això, algunes residències són el reflex de com la nostra societat maltracta les persones ancianes, perquè la nostra societat moderna i sofisticada només aspira a l'eterna joventut, una joventut dèspota i irracional que es cregui invencible.
Tocaria fer balanç també de l'ètica dels representants del poble, els electes pels ciutadans per defensar i vetlar pels seus drets. Els polítics són un grup de privilegiats que no han hagut de sofrir les conseqüències econòmiques de la pandèmia. Elles i ells havien de vetlar pels que representen, però lamentablement van fer parlar més per la seva immaduresa que per una altra cosa. Tocaria demanar responsabilitats als que, per exemple, es van saltar les restriccions de l'estat d'alarma o es van atorgar el dret de vacunar-se abans del que es preveu, entre altres coses. Tocaria demanar explicació i responsabilitat ètica davant d’aquesta corrupció pandèmica, però ningú no va ser destituït per atorgar-se un dret que no li corresponia!
La vacunació massiva aporta la tranquil·litat anhelada, perquè d'això es tracta, cal reprendre les regnes de la vida. Però decidir no vacunar-se és també una opció personal legítima que no ha de perjudicar la persona que usa aquest dret. Paradoxalment, el director de l'Oficina Balear de la Infància i l'Adolescència (OBIA) va ser destituït aquesta setmana per usar el seu dret a no vacunar-se, i no li ha valgut gens el reconeixement i la confiança en la gestió de l'oficina de la qual era responsable des del 2016. Segons sembla, la seva opció personal és incompatible amb els valors i criteris sanitaris que promou el Govern respecte de la vacunació i la salut pública. Reconec que la notícia d'aquest cessament m'ha deixat perplexa, no aconseguesc entendre com una opció personal legítima arriba a eclipsar una dedicació professional!
No entenc res! I com al cap i a la fi tot és política, diria com E. Galeano: “La paraula política s'ha grapejat tant que ho significa tot i no significa res”.
Malika Kathir és filòloga
