Epístola de Sánchez als corintis, però els romans diuen que no
Molts són els cridats i sempre els mateixos els escollits. Al mateix temps que dins el Liceu tres-centes persones escoltaven l'epístola de Sánchez als corintis, a la Rambla una multitud es manifestava en contra d'aquest acte amb pancartes, estelades i alguna samarreta amb la cara de Puigdemont com un Bélmez llunyà. Demanaven l'amnistia per damunt dels indults (contra l'opinió dels indultats, que el que volen és sortir de la presó com més aviat millor). Els Mossos havien tallat els carrers propers i controlaven l'únic accés que restava per arribar davant la façana del Liceu. També pels costats i per darrere estava tot tallat amb tanques i fileres de mossos. Les furgonetes policials tapaven a la vista de la gent l'entrada de les autoritats. El poder és un fantasma invisible encara que li agradi que el mirin. Als cartells s'anunciava l'estrena de La Bohème (Rodolfo: Nei cieli bigi...), i de la mateixa manera que hi ha dues Bohèmes (la de Puccini i la de Leoncavallo), tenim també dues realitats, que plegades formen un sol món (l'apparente dualità, com en deia Battiato).
Aparent, perquè en cap de les dues realitats aquest dilluns tenia cabuda la gent que no pertany a aquest joc. Això és perquè la realitat política tan sols tolera les seves contradiccions, però no les que arriben de fora. Li horroritza tot allò que no pertany al seu món igual que les criatures d'un aquari viuen dins les seves peixeres gegants fent voltes sobre si mateixes. Qui no forma part d'aquest joc no hi cap. Era això el que es podia veure aquest dilluns al migdia en una Barcelona tallada a la gent a qui li hagués agradat anar simplement a mirar, a veure l'entrada de les autoritats, és a dir, a comprendre una gran cosa a través de la seva acció petita d'obrir-se una porta de vidre. O que tan sols pretenia passar-hi, perquè hi té tot el dret, i perquè la Rambla ofereix als barcelonins la gran oportunitat de passar de llarg sense anar gaire lluny. Així, un grup de turistes que romania a la zona tallada va demanar ajuda als agents per sortir-ne i els mossos es van sorprendre quan es van assabentar que hi havia tants carrers tallats. També es va quedar a dins el perímetre una furgoneta de repartiment de Bimbo. I de tant en tant una manifestant es llevava la mascareta per fer sonar el xiulet, que portava als llavis com una rosa de Papasseit.
La invisible pobresa
Així mateix, s'havia concentrat un munt de gent a la part del darrere del Liceu, al carrer Arc de Sant Agustí. Gent pobra que feia cua per recollir una bossa d'aliments (amb el corresponent pot de gel desinfectant), que cada matí a partir de les deu (menys dijous) reparteixen al bell mig del carrer les germanes Missioneres de la Caritat ajudades per voluntaris. La pobresa és més invisible que el poder, encara que hi sigui més al carrer. No hi ha una porta al davant ni al darrere per sortir de la pobresa i entrar-hi. Algú s'ha quedat totes les portes.
A més de manifestants i de gent que s'ha fet coneguda a Twitter per sortir sempre a les fotos, també hi havia davant el Liceu secretes dient-se secrets a cau d'orella, i un home gros que caminava amb bastó i portava a la mascareta el símbol de la Legión Española. Però ningú li feia cas. Era una bombolla d'irrealitat en un joc on la realitat no hi cap.
