El què, el qui i el com

“Mentre el món del sobiranisme debat les seves estratègies, entre retrets i recordatoris absurds, Espanya s’imposa per la via dels fets: la realitat li diu a ERC que el diàleg no funciona si l’interlocutor no el vol. I la realitat li diu també a Junts (i a la CUP) que la desobediència parcial o puntual és una pèrdua de temps. Per tant, és possible que tot l’independentisme es vegi abocat, sense proposar-s’ho, a una mateixa conclusió. I això no ens garanteix cap avenç, però almenys desemboira el panorama”. Toni Soler, ARA, 6 de febrer de 2022.

Diagnosi feta, que és la tasca més important del bon periodisme. Tothom d’acord per l’evidència dels fets. Ara cal definir el què, fer política, cosa especialment difícil per les motxilles del passat i la por i la mandra d’emprendre un nou futur. Por per la necessitat d’iniciar un camí diferent, que té risc políticament, i mandra per la necessitat de patir i resistir. Ser acusat de traïdor quan s’assenyala un futur que contradiu allò que s’ha defensat fins ahir mateix com a solució única. No és traïdoria, és valentia perquè no corregir no porta enlloc. Per parlar de la nova estratègia s’ha de definir el punt d’arribada: “¿Tu de gran què vols ser?” La resposta és difícil perquè l’única possible a curt termini és “Depèn”. El futur no el pot fer només Catalunya, depèn també de l’Estat. Això porta a una primera conclusió: sense abandonar la solució final s’ha de definir el que es vol a curt termini.

No canviar la Constitució espanyola, massa difícil i de resultat incert. Demanar i negociar un nou Estatut es justifica perquè el d’ara no ha estat aprovat en referèndum. És una anomalia constitucional que Espanya ha de resoldre. Els catalans tenim dret a demanar coherència política a Espanya, a votar un nou Estatut. L’actual, escapçat als tribunals, si se sotmetés a referèndum, podria no ser aprovat.

Hi ha dues opcions: tornar directament al text que va sortir del Parlament de Catalunya el 2005, o negociar-ne una modificació amb un nou marc econòmic que l’aproximi al basc: recaptació d’impostos per una agència fiscal compartida entre l’Estat i la Generalitat i transferiment de fons a la Generalitat, genèric, a partir de ràtios econòmiques fixes i predeterminades.

S’ha de fer públic el dèficit fiscal català i reduir-lo. Aquesta dada és massa opaca, per voluntat d’uns i manca de traça dels altres per explicar-la i explicitar-la. Si avui es preguntés a la ciutadania catalana quin és aquest dèficit, tindríem respostes que anirien de 2.000 M€ a 16.000 M€ a l’any. Hi ha d’haver un consens social a Catalunya que coincideixi en una xifra que estigui justificada i sigui “pública i notòria”. Això no ha d’obligar ningú a renunciar al seu somni. Espanya ja sap que hi ha un nucli de població a Catalunya que vol la independència, un que vol una nova autonomia i un petit grup per a qui l’autonomisme és massa descentralitzador. Perquè aquesta iniciativa tingui èxit ha d’anar més enllà dels partits polítics. Les organitzacions socials l’han d’impulsar i suportar.

Definit el què, cal saber el qui. Qui ho demani ha de ser una majoria àmplia de la població, de la CUP al PSC, exclosos el PP, Cs i Vox, que hi estan en contra. No se’ls exclou, són ells els que decideixen no participar-hi. El qui pot condicionar el què. No està exclòs que aquest hagi de modular-se per mantenir el qui. Si no es negocia amb un suport ampli, l’èxit de la negociació es redueix de manera dràstica.

La representació catalana a la negociació ha de ser un grup de pocs que representin a tothom -l’experiència irlandesa a Westminster el 1920-. Si són molts hi ha el perill que les discrepàncies es facin presents a la taula de negociació amb l’Estat i dificultin un diàleg que és objectivament difícil pel temps que fa que està sense resoldre. El que es negociï ha de ser aprovat per majoria qualificada al Parlament, no perquè sigui jurídicament necessària, sinó perquè és políticament convenient, imprescindible per ser aprovat després en referèndum.

El com requereix substituir les diferents iniciatives polítiques en curs i concentrar-les en aquesta. La raó del canvi de rumb no cal explicar-la gaire: produirà ferides.

En tota negociació hi ha unes qüestions prèvies. En aquesta és la llibertat per als exiliats i aturar els processos judicials en curs. Se n’ha de parlar. Canviar de rumb requereix temps: un vaixell té una gran inèrcia, i a partir de la força degudament aplicada el canvi de rumb es produirà, però no immediatament.

El més important no és que s’arribi ràpid a l’acord, és que es mantingui la voluntat prou temps perquè produeixi l’efecte i faci que passi. ¿Algú creu que anys per aconseguir-ho és massa temps si estem d’acord que és una fita històrica?

Una noia portava un càntir ple de llet al mercat i pensava què faria amb els diners que li donarien per la llet que vendria. Somiar és lliure i pot ser inútil, però somiar per fer pot ser útil si se somia bé. Aquest és un bon somni?