Diari d'una vorada de pedra viva

Quan Lluís Homar em va engegar de ca seva, vaig conèixer de primera mà el nivell de paciència de les persones. Qualitat, que a ell li va faltar. No va ser capaç d'entendre la meva dificultat d'aprenentatge oral, la que fins al darrer moment m’impedí no poder articular la meva primera i única paraula: pa.

Abandonada als peus de la Sagrada Família, el director Ventura Pons situà la meva història al començament de la pel·lícula El perquè de tot plegat. Estrenada el 1995, si no vaig malament, el marès –també en extinció– del parc de la Mar em va poder veure en una sessió de cinema a la fresca.

Qui m'havia de dir —jo, preciós bocí de pedra viva polida— que, després de ser recollida per una parella de 'llonguets' caritatius, acabaria al taller d'un mestre marger.

L’artesà em treballà amb molta cura i em donà forma de llosa rectangular. Més endavant, algú em col·locà davant la llibreria Lluna, a la filada d'una voravia de la barriada palmesana del Camp Redó.

El meu parlar no avançà més enllà de pronunciar "pa". Si més no, entenia els altres, fins i tot quan —el dia que em varen fer a prop— m'assenyalaven dient-me bordillo.

Un dia vaig saber que uns senyors de dretes, amb l'excusa d'un pla Mirall, començaren a desclavar vorades com jo mateixa, i que les canviaven per unes altres d’imitació prefabricades amb formigó. Les meves germanes naturals eren recol·locades pel barri antic, deien.

L'esquerra, que ara mana a Ciutat, va posar el crit al cel i ho va aturar. D'això fa més de vint anys i fins fa poc temps havíem estat tranquil·les. Però, un bon dia, aquests que s'anomenen esquerrans i que abans ens defensaven varen decidir no canviar de partit, sinó de principis, i totes fora! Tampoc no ens hauria de sorprendre gaire. Recordau el que deien de l'OTAN, i aviat instal·laran una base logística a les coves de Bellver. Probablement, faran pujar els tancs camuflats per donar sentit al nom del carrer del Polvorí i així ja també podran destrossar-ne l’empedrat, situació que, amb tancs o sense, crec que no es torbarà gaire a ser realitat. Pareixia que sí, però de moment no enviam les bèsties d’acer a Ucraïna. Tocarem ferro.

Aquesta fal·làcia ideològica ha tingut conseqüències greus. Per exemple, al carrer de l'arquitecte Gaspar Bennàssar i Moner, els antics defensors —"espoliadors", els deia la Federació de Veïns— les varen llevar totes fa un parell d'anyets.

L'Ajuntament es defensà dient que, entre altres motius, el formigó és molt més econòmic.

Ara es mouen pel territori de Ponent... Quina por! Han començat a desmuntar parts de la gran família de les voravies originals del barri de Gomila. La mateixa esquerra torna a dir que reubicaran les lloses desarrelades pel centre antic. No els anava bé quan era l'excusa dels altres i ara la fan servir ells. Curiosament, assenyalen que les vorades antigues són perilloses perquè propicien que la gent llenegui. Deuen pensar que aquests accidents al centre de Palma quedaran amortits amb la sembrada de paperetes electorals de persones insignificants que s’hi oposen.

Fa poc temps ha "botat" ARCA, que ha qualificat "d'espoli" aquestes obres i que ha exigit que no desclavin les pedres i les tornin als seus barris, ara desposseïts d'aquests trossets de la seva història.

Sobtada vaig quedar, quan s'acostà el meu final, el dia que uns operaris començaren a canviar elements de pedra viva per fills del ciment artificial al meu carrer, però just es van aturar quan em tocava a mi. Quin disgust! Ara faig un torcebraç amb una vorada prefabricada. M’he fet una selfie perquè ho vegeu. Mirau d'on surt el brot. M'estima a mi. No com en Lluís, les paraules del qual encara em ressonen en engegar-me de ca seva: "Creus que no advertesc el teu menyspreu tàcit. Sense dir res, el teu desdeny és evident". M'ho deia a mi! És el món a l'inrevés...

Tinc por. Quan venguin a cercar-me i m'arrabassin de la meva voravia amb vista a una llibreria mentre flastomin la dura frase. No sé on acabaré. No sé si seria capaç de refer-me d'una altra injustícia. Tampoc no sé qui es preocuparà de saber on em duran juntament amb les altres vorades segrestades.

Ni em va escoltar en Lluís quan li vaig dir "paaa..." ni tampoc escolten gaire per aquí. Ara que ho pens: per les informacions que arriben a les neurones minerals del meu cervell, jo diria que no escolten gens.

"El teu desdeny és evident!" —recriminava en Lluís. Llàstima que només ho digués a la pedra.

Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat