04/05/2021

Cuixart a 'The New York Times'

2 min

El diari The New York Times ha dedicat un ampli reportatge a Jordi Cuixart, amb declaracions del protagonista, situant amb prou claredat el seu cas. Un criminal per a la justícia espanyola, que el va condemnar a onze anys i mig de presó. Però un pres polític o de consciència per a la majoria de catalans i per a les diverses organitzacions supranacionals que han denunciat la seva situació (començant per Amnistia Internacional, que ha exigit el seu alliberament immediat, i el de Jordi Sànchez, en reiterades ocasions). Cuixart ha acabat personificant la situació extremadament delicada en què s'ha acabat situant Espanya pel que fa a la qualitat de la seva democràcia. De fet, des del dia que la jutge Lamela va ordenar el seu ingrés preventiu a presó, el cas de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez (i, després, de la resta de presos i exiliats polítics catalans) ha tingut una repercussió internacional considerable. Però ja se sap que, quan arriba a The New York Times, i com a tema de portada, aquesta repercussió s'amplifica i es multiplica (a pesar que una dirigent de Ciutadans, en una altra ocasió que aquest rotatiu va publicar una notícia que no va ser del gust del nacionalisme espanyol, el definís com “un diari més”).

Aquesta mala imatge internacional ja ha posat Espanya en situacions espinoses que també han punxat la Unió Europea, com la que va protagonitzar Josep Borrell (en el seu actual càrrec d'alt comissionat de Política Exterior de la UE) quan va demanar al govern rus l'alliberament de l'opositor Navalni, i la resposta del ministre rus d'Exteriors va ser que Espanya tenia presos polítics i que Europa ho consentia. Espanya no sol perdre ocasió de ser un membre incòmode de la UE, però el lloc on s'ha situat en la seva resposta a l'independentisme català l'ha convertit en una anomalia massa cridanera i massa difícil de suportar. És inevitable pensar, una vegada més, en l'advertiment de Rubalcaba, quan deia que l'Estat (espanyol, s'entén) estava disposat a “pagar el preu” que correspongués per defensar la seva unitat territorial.

Ja que hem esmentat Navalni, Cuixart fa notar una qüestió fonamental: “No poden eliminar-me”, subratlla. Al nacionalisme espanyol aquestes paraules li semblaran una provocació, però descriuen el punt en què es troba la qüestió: la paciència de la comunitat internacional amb Espanya és gran, però no dona per concedir-li el marge que se li concedeix a Rússia per cometre crims d'estat. Al mateix temps, allò que tampoc es pot permetre Espanya, certa Espanya almenys, és deixar en llibertat Cuixart ni els altres presos polítics. Des del seu punt de vista, constituiria una derrota insofrible. Els vots particulars de dos magistrats del Constitucional sobre el cas de Jordi Turull obren la porta d'Estrasburg, però els resultats de les eleccions madrilenyes tanquen, encara més, la via dels indults. La de la reforma del Codi Penal sembla aparcada. Espanya, amb els presos polítics, ha aconseguit posar-se molt a prop del racó indesitjable de les democràcies fallides.

Sebastià Alzamora és escriptor

stats