Cs es reubica
Ho podíem llegir a l'article d'Anna Mascaró en aquest diari: hi ha una discussió interna dins Ciutadans perquè la nova direcció (amb Adrián Vázquez com a secretari general i Patricia Guasp com a portaveu) sembla haver tret la lluita contra l'independentisme català de les prioritats del partit. Si més no en teoria, ara s'estimen més incidir en l'altra targeta de visita (dir-ne “ànima” seria excessiu) amb què es presenta aquesta formació a l'electorat: la d'un partit liberal, moderat, socialdemòcrata i fins i tot de centreesquerra, preocupat per allò que anomenen "les coses que realment importen a la gent". Es posen la segona equipació, doncs, per mirar d'atreure algun vot, ja que l'espai polític de l'anticatalanisme més o menys rabiós està molt disputat, o repartit, entre PP i Vox. És així fins al punt que ja ningú pensa en la possibilitat que el PP pugui governar enlloc que no sigui a Madrid d'una manera que no sigui en coalició o amb un acord amb Vox. D'això va, en definitiva, quasi tot el cicle electoral d'aquest 2023: en quines comunitats i ajuntaments importants aconsegueix governar la pinça ultradretana i ultranacionalista formada per Vox i PP, i a veure si aquesta mateixa coalició és capaç de fer fora del poder, i substituir, l'actual coalició d'esquerres (Pedro Sánchez s'estima més deixar-ho en “progressista”, perquè d'esquerres esquerres tampoc no seria), que inclou PSOE i Unides Podem.
En aquesta situació dins el panorama de la dreta nacionalista (això que els mitjans madrilenys anomenen, graciosament, “centredreta”), i amb tots els vaticinis anunciant-los la desaparició o una existència residual, Ciutadans necessita reubicar-se com a possible peça menor però necessària per formar majories: en el millor dels casos per a ells, com a partit frontissa que pogués negociar i vendre cars els seus vots en les investidures. La seva aliança més lògica i natural és, precisament, amb PP i Vox, però no deuen haver perdut l'esperança –malbaratada en el meu moment per un Albert Rivera enfangat en els seus deliris de grandesa– de poder servir d'alternativa a un PSOE que volgués alliberar-se d'això que la dreta parodia com a "govern Frankenstein".
El dissens ve de la direcció catalana: Carrizosa (i amb ell l'apagada Inés Arrimadas) considera un error treure el conflicte entre Catalunya i Espanya del centre del discurs del partit. Sosté Carrizosa, i amb raó, que Cs va néixer precisament com a força anticatalanista, i que aquesta és la seva raó de ser. Però els actuals dirigents deuen pensar que sempre són a temps de recuperar les essències: al cap i a la fi, ni a Vázquez (que va presidir la Comissió d'Afers Jurídics del Parlament Europeu durant la tortuosa tramitació del suplicatori contra Puigdemont) ni a Guasp (que ha liderat Ciutadans a les Balears durant els darrers anys), de pedigrí anticatalanista no els en falta. Són els avantatges de moure's dins un espai polític tan ampli com el de l'odi contra la diversitat lingüística, cultural i nacional: la centralitat, certament, en un sistema polític com l'espanyol.
