La catarsi dels germans Gallagher
Els fans d’Oasis, la banda de rock anglesa icona del Britpop, trobaran a Movistar + Oasis: Supersonic. El documental serveix per commemorar els vint-i-cinc anys dels dos macroconcerts que van celebrar a Knebworth el 1996 i que van suposar l’èxtasi de les seves aspiracions abans de la dissolució del grup. Tot i la mala relació entre ells, els germans Gallagher, Noel i Liam, són els productors executius del documental juntament amb Asif Kapadia i James Gay Rees, creadors i guanyadors d’un Oscar per Amy.
“Oasis era com un cony de Ferrari. Increïble de conduir, però el cabró derrapa si vas massa ràpid”, diu un dels integrants de la banda al principi del documental. I aquesta és l’essència que intenta vertebrar tot el relat: intentar transmetre a l’espectador les raons d’aquesta permanent contradicció entre la genialitat i el desastre. Més enllà d’explicar el naixement i evolució de la banda, el documental posa l’accent en mostrar la complicada relació entre els germans Gallagher. "La força d’Oasis radicava en la meva relació amb el Liam. Però també va ser això el que va acabar amb el grup", diu Noel Gallagher. Però això que és tan senzill d’explicar és molt complex de documentar i mostrar en imatges, molts cops farcides d’escenes insuportables de brètols prepotents, arrogants i drogats.
Pel que fa a realització i direcció hi ha un aspecte del documental que és una gran virtut: evita el recurs tan explotat d’alternar les imatges d’arxiu amb les declaracions dels protagonistes entrevistats. Oasis: Supersonic deixa de banda el mecanisme d’anar veient persones assegudes en una cadira parlant a càmera perquè ofereixin el seu punt de vista. El documental està construït a base d’imatges d’arxiu, ja siguin de gravacions de càmera domèstica dels mateixos integrants del grup, o de programes de televisió i de concerts. Les veus dels protagonistes es van sentint sobre les imatges i només s’inclou un petit rètol en pantalla perquè sapiguem qui està parlant. I el resultat és molt més enriquidor narrativament perquè dona una dimensió i un significat molt més potent a les imatges recuperades del passat i la història adquireix molt més ritme i interès.
L’altra virtut del documental és la sinceritat amb què s’expressen els dos protagonistes, els germans Noel i Liam, però també el seu germà més gran, Paul, i la seva mare, Peggy. Els seus punts de vista i la sensació no verbalitzada que el documental pot ser una peça clau de cara al futur els fa tenir un relat honest on s’entén per què els germans Gallagher són persones ferides emocionalment des de la infantesa. També s’exploren els motius pels quals, des de ben petits, mantenen aquesta relació d’amor-odi que s’acaba fent insuportable per a l’entorn i per a ells mateixos. Noel Gallagher comenta sobre les imatges del concert de Knebworth: “Això va ser abans de l’era digital, dels talent shows i dels reality shows. Les coses tenien un significat més gran”. Oasis: Supersonic té alguna cosa de catarsi fraternal i, a la vegada, de nostàlgia per una època que va més enllà de la música.
