05/03/2021

Carta a Josep Maria Bartomeu: El 'deep club'

2 min
ALEX GALLEGO
Disponible en:

Que cap dels tres candidats a presidir el Barça gosi reivindicar el seu llegat o el de Sandro Rosell –les persones que han dirigit el club els últims deu anys– potser no és tan humanament dolorós com les detencions i la nit al calabós d'aquesta setmana, però encara és més revelador.

Víctor Font vol fer foc nou, Joan Laporta promet que tornarà el seu Barça i Toni Freixa, que ha estat a gairebé totes les últimes juntes directives, posats a aixecar una bandera, tria la del nuñisme. Es deuen haver fet molt malament les coses perquè ningú no en vulgui saber res, d'aquesta última dècada. I, en canvi, és veritat que durant la campanya ni Freixa, ni Font ni tan sols Laporta han fet sang amb vostè. Potser aquest és un primer bon senyal per no tornar a iniciar un mandat des del ressentiment i l'obsessió per desmuntar allò que els que hi havia abans haguessin pogut fer bé.

Vostè va dimitir el 27 d'octubre i va semblar que se l'havia menjat la terra. No vam tornar a tenir notícies seves fins que el van detenir aquest dilluns, 125 dies després. L'endemà, quan va sortir amb llibertat amb càrrecs, li vam veure la cara, la poca cara que deixen veure les mascaretes. I és que el seu mandat es va acabar en plena pandèmia, amb el Camp Nou sense públic. Diuen que això li ha anat bé per estalviar-se mocadorades, però també ha sigut el reflex d'un club on no només es jugava a porta tancada, sinó que també s'hi governava.

Els nivells de crispació social dels últims temps no tenen res a veure amb els de fa vint anys. La crítica ferotge a què vostè ha estat sotmès –molt abans del Barçagate– ha superat (a vegades, de forma humiliant) la que va rebre Joan Gaspart, autodefinit com el pitjor president de la història. Conscient de les seves mancances comunicatives i perduda la batalla de l'opinió pública, vostè es va anar replegant en la penombra. Li elogiaven la capacitat de resistència, però cada vegada l'espai que ocupava el president del Barça era més reduït, més fosc. Va renunciar a exercir el lideratge per refugiar-se en el deep club, des d'on segurament es pot maniobrar, però no liderar una entitat.

Les misèries del Barçagate que hem anat coneixent aquesta setmana seran el punt final d'una presidència i una època en què el club ha perdut grandesa i lluminositat. Toca remuntar. Dimecres ho va fer l'equip al camp contra el Sevilla. A partir de diumenge, qui s'ha de posar les piles és el club. El rival és més perillós: som nosaltres mateixos.

P.D. No compto –i menys després de tot el que ha passat aquests dies– que diumenge vagi al Camp Nou a votar. Qui deu ser el seu candidat, senyor Bartomeu? ¿Ja l'ha votat per correu o l'haurem de comptar entre els socis que s'abstindran de triar nou president?

stats