La sorpresa dels debats d'aquesta campanya electoral ha sigut Alejandro Fernández, que s'estrenava com a candidat del Partit Popular. És molt probable, però, que no li hagi servit per a res més que per rebre elogis d'aquells que aquest diumenge no el votaran.
Què hem vist en vostè, que ens ha cridat tant l'atenció als debats de TV3 i La Sexta? Dues qualitats, potser: ironia i educació. Enmig de la indignació solemne que exhibeixen la majoria de candidats, entre tanta repetició tediosa i arrogant de consignes fabricades per les maquinàries dels partits, s'agraeix que algú s'enrecordi que hi ha una arma que es diu ironia. I si la fa servir contra Vox, encara millor. La ultradreta insulta perquè necessita ser insultada. És la manera que té de créixer: victimitzant-se. Però quan algú com vostè, sense exaltar-se, es dirigeix al candidat de Vox dient-li que no acaba d'entendre que es presentin a les eleccions d'un Parlament que volen tancar, aleshores el noi es queda sense paraules i a casa que ens en alegrem.
Ironia, d'una banda, però també educació. Li he de dir la veritat: no el recordava tan respectuós en algunes intervencions seves al Parlament. Potser ha moderat les formes perquè es noti més el contrast amb altres partits amb qui es disputa els vots. Sigui com sigui, m'agraden els candidats que no trien les paraules més feridores per dirigir-se a aquells que no pensen com ells. Els que, quan intervenen els seus rivals polítics, els escolten i no els menyspreen amb mirades ridiculitzants ni somriures cínics carregats de superioritat moral.
Salvador Illa –el passador de pàgines– parla de diàleg, un concepte tan imprescindible com gastat. Rocío Jurado, si fos viva, diria que hi ha el perill que se'ns acabi el diàleg de tant parlar-ne. Vostè, en canvi, fa servir una paraula d'una altra època: concòrdia. Quants anys feia que no sentíem la paraula concòrdia? Concòrdia Catalana va ser un partit d'existència fugaç fundat per Samaranch el 1977. La concòrdia és a la dreta el que l'entesa és a les esquerres. Paraules que ara semblen anacròniques en la política catalana. Entesa? Concòrdia?
A les eleccions del 2017, el PP va obtenir només quatre diputats. Molts dels seus electors van agafar, aquell dia, la papereta de Ciutadans com qui truca al 091 per què vingui la policia (patriòtica) quan es veu amenaçat. Ara que el “perill” no sembla imminent, Vox pot capitalitzar el vot antisistema de la dreta espanyolista. I així ens podríem trobar que la persona més ben valorada als debats quedés l'última a les eleccions de diumenge.
P.D. Disculpi'm la frivolitat de fer-li un comentari sobre la seva calvície tan singular. Venint del clatell, els cabells se li acaben de cop, en el punt exacte on el Papa es col·loca el solideu. De manera que depèn dels ulls amb què ens el mirem, un optimista li veurà el cap mig ple, i un pessimista, mig buit.
Albert Om és periodista
