Amb el cap a Espanya: me n’afluix per no triar

Definir-se a un mateix en termes que es decantin del que és sistèmic i estructural implica sempre lluitar contra els elements i, fins i tot, contra un mateix. Podem dir que no som racistes, però el racisme social està tan inoculat dins cada un de nosaltres que cal que militem obstinadament per fugir-ne. Podem dir que som feministes i ens passarà si fa no fa el mateix. Sabrem, si som autocrítics i conscients, que cada dia podem mantenir actituds masclistes, que haurem de mirar de corregir tot cercant l’exigent coherència. Ben igual que no ens serà fàcil definir-nos com a anticapitalistes mentre anam acumulant béns monetaris i immobles fruit de l’esforç en el treball.

També, els qui volem un país lliure i cercam una vida autocentrada lluny de la metròpoli espanyola hem de lluitar contra el sistema i contra nosaltres mateixos per no caure dins les barres de l’univers simbòlic de qui ens colonitza des de fa, pel cap baix, tres segles.

El prestidigitador Sánchez ha aprofitat el terratrèmol Maricarmen per pujar a l’ona del tsunami de l’habitatge i inventar-se un bot salvavides inversemblant davant un naufragi que sembla (o semblava) inevitable.

Les enquestes deixen clar que els dos partits majoritaris (el PSOE i el PP) perdran vots el 29-N. Vox pujarà, segurament més moderadament del que diuen els sondejos. Però on hi ha el re? A l’esquerra del PSOE hi ha un temporal de dimensions diluvianes, una dana política molt pròpia del caïnisme habitual de les esquerres veres. Hi ha estadístiques que demostren que si Irene Montero es fes amiga de Yolanda Díaz i Ada Colau podrien treure el doble d’escons dels que ara traurien i la suma de tot i de tothom podria allunyar Abascal i companyia del poder.

Però fixem-nos-hi, fa 30 segons que parlàvem de vida autocentrada i resulta que tenim Espanya dins el capet. I aquesta simbiosi paradoxal ens mena sense remei a parlar de l’altra estrella del moment: Gabriel Rufián. El parlamentari més brillant dels darrers anys a Madrid s’ha proposat com l’estranya baula que podria unir dues iguals irreconciliables com Montero i Díaz, com Podem i Sumar. Per molt que Rufián insistesqui en la idea, Esquerra Republicana no ha estat mai un partit a l’esquerra del PSOE, almenys a parer d’aquest pobre columnista. Els postulats del partit de Macià, Companys i Junqueras són més fàcilment identificables amb la socialdemocràcia a l’ús. La particularitat que el diferencia, o l’hauria de diferenciar, del partit del GAL i la calç viva és precisament el projecte d’alliberament nacional de Catalunya, i quan diu Catalunya qui avui us escriu la pensa tota.

Sembla clar que a Rufián el Congrés dels Diputats l’ha engatat d’Espanya, i el marc referencial d’aquest nostre representant a la metròpoli ja és el de la metròpoli i no pas el del territori que configura la nació catalana. Tanmateix, sigui per l’efecte de ca atupat per les porres del primer d’octubre del 2017, sigui per l’aplicació de l’article 155, com per la repressió posterior que encara dura avui, els grans partits sobiranistes han adquirit papers que fins ara no els eren propis. Junts per Catalunya ha esdevingut un partit de dreta indissimulada, amb discursos que freguen, o traspassen, la xenofòbia i amb votacions vergonyants com les que vetaren els decrets Maricarmen de Sánchez a Madrid. Esquerra, en canvi, pareix que acaba tombant el coll a formar part del circ polític espanyol. Una mica com passa també a Mallorca, on ja s’ha tancat l’acord de MÉS amb Sumar i Esquerra Unida per concórrer a les espanyoles del novembre. Per paga, al Senat, hi aniran amb el PSOE, en una estratègia que pretén, diuen, fer retre una mica més els vots.

Queden enrere els dies en què els partits sobiranistes pensaven en clau territorial i nacional i no s’empatxaven de raons espanyoles, si no era per anar-hi, tot sols i decidits, a reclamar més justícia nacional i més justícia social.

Només dos partits al Principat han parlat de manera clara en aquest sentit. L’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, tot i saber que podria obtenir uns resultats òptims, ja ha anunciat que no s’hi presentarà. Alguns podran creure que la seva postura és lleial i honorable. Altres per ventura hi llegiran la idea que la batlessa de Ripoll i els seus esbirros no volen dividir el vot ultradretà i s’estimen més deixar la via lliure a Vox. L’altre partit que no vol concórrer a les espanyoles és la CUP. Hi han estat una vegada, els cupaires, a Madrid, i no se sap si han decidit no anar-hi aquesta vegada perquè les opcions d’obtenir representació són a la quinta forca de qualsevol possibilitat.

Què feim, idò, les personetes autocentrades que creim en la justícia social? Ignoram les eleccions espanyoles i contribuïm a l’arribada de l’extrema dreta més tronada d’Europa al govern metropolità? Us imaginau el de la barba de califa de vicepresident? O acceptam la nostra renúncia com a poble i votam el mal menor diluït dins l’amalgama “plurinacional” sempre falsa de l’Espanya que fa de policia bo?

En bon mallorquí deim “me n’afluix per no triar”.