Els moixos, de dos en dos

PalmaEls moixos arriben a la meva família sempre de dos en dos. N’adoptes un i, al cap de poc, la meva germana ja ens n’està col·locant el segon. Pot ser perquè és d’una camada en què era l’únic que no mamava i, és clar, es morirà. “Queda-te’l només un parell de dies”… I un parell de dies vol dir per sempre.

Quan es va morir la meva parella de moixos, vaig esperar uns mesos abans d’anar a Son Reus. En arribar a la canera, a la gàbia 40, hi era ell. A la primera. Moix taronja. Em dones una mena de Garfield i ja no hi ha més moixos possibles per a mi. El vaig veure i no em vaig voler acostar als altres. Tenia un problema als ulls. Em varen dir que no era res important. Segurament, un herpes comú. Però no ho va ser. El veterinari em va remetre a l’oftalmòloga. Ni tan sols sabia que hi havia especialistes d’aquest nivell per a moixos. Malaltia autoimmune. Tractament de per vida. Un tubet de pomada de 3,5 grams (de la mida del pot de cola Loctite) per 65 euros. Fantàstic. Ara, la malaltia autoimmune s’ha traslladat als coixinets de les potes, que se li clivellen. Més disgusts econòmics.

A Son Reus sabien que l’havien rescatat d’una casa ocupada. Vaig entendre aleshores aquell caràcter despreocupat, que fos tan afectuós des del primer dia i la seva dèria per escapar-se. Sortia als terrats de nit i tornava de dia. Però vaig haver de posar fi a les excursions nocturnes en sentir la seva ferotgia davant un altre rodamon i els crits d’una veïna amargada només perquè passejava elegantment pel mur de la seva terrassa. Es va rompre el nas de topar contra la xarxa que vaig posar als finestrals i ara té l’aspecte d’un boxejador retirat. Un de molt digne.

Al cap d’uns mesos, em varen dur Nápole, un bastard de siamès de tot just un parell de mesos, poruc i espantadís, que m’ha costat Déu i ajuda tranquil·litzar i aconseguir que deixàs de pixar per estrès. Sempre acab amb les mateixes parelles de moixos (abans varen ser Cabrón i Taylor): el pocavergonya tranquil i el fugisser que bota davant el mínim renou.

M’agrada la independència dels moixos, que cadascun sigui diferent. Nápole es posa panxa enlaire perquè li faci moixaines, però es tensa si l’agafes en braços. Així que només a terra. A Pepino, en canvi, l’acotxes, li fas copets al cul i s’adorm com un infant. Un t’amassa la panxa i dorm damunt tu; l’altre ho fa devora, damunt el sofà. De vegades, no hi ha millor ansiolític.