El Pacte del no-res

PalmaLlegesc el darrer titular sobre el Pacte per la sostenibilitat del Govern i qued amb la boca oberta: ‘El Pacte per la sostenibilitat situa la innovació i el coneixement com a requisits per a la diversificació econòmica’. El Pacte es va reunir dijous per arribar a aquesta conclusió buida, tòpica, avorrida, poc compromesa, sense gens ni mica d’imaginació, ambigua... El no-res, en definitiva. La innovació i el coneixement poden ser els requisits de qualsevol cosa: de les receptes d’un restaurant, dels nous productes per evitar la caiguda dels cabells o del nou model de robot aspirador.

Per això, des d’aquí vull fer arribar la meva felicitació als participants de la reunió, pel gran esforç intel·lectual que varen fer per determinar que la innovació i el coneixement són requisits per a la diversificació. Era una pregunta que se sentia pel carrer: “Quins deuen ser els requisits per a la diversificació?”, demanaven una senyora a l’aturada de l’autobús i un jove a la sortida de l’institut. Ara ja ho sabem: amb aquests polítics al càrrec, no diversificarem en tres segles. I, quan estiguem preparats, l’apocalipsi haurà passat per damunt de tot i ja no serà necessari fer-ho.

Vaig anar a la presentació del Pacte per la sostenibilitat del Govern el 22 de maig del 2024. Em sap greu haver encertat, però llavors vaig pensar que allò era el no-res. Centenars de persones, la majoria amb interessos empresarials favorables a la massificació, amollant un enfilall de frases fetes, uns polítics mostrant-se com a superherois sense haver fet res encara i un guru econòmic gaudint del seu minut de glòria. Fum, fum, fum. Tant de fum que gairebé em varen plorar els ulls. Després vaig anar a la presentació del superdocument que havia de transformar el model econòmic de les Illes: una bona despesa de paper setinat, ple de bolles de coloraines i amb els tòpics habituals negre sobre blanc. Res de nou.

Més tard vaig contemplar el degoteig d’entitats cíviques que preferien anar-se’n abans que perdre més temps amb discursos i més discursos sobre el no-res. Hi ha diferències bàsiques que de vegades s’obliden: parlar no és fer, dir que es vol fer no és executar. Però escoltar una vegada i una altra i una altra les mateixes obvietats pot arribar a ser insuportable. El model ni s’ha transformat ni es transforma ni es transformarà. De vegades, s’ha de fer veure que tot canvia perquè tot continuï igual. Això és el que agrada als rics i poderosos.