02/10/2021

Anatomia de la violència masclista

3 min

“La butaca que hi ha a la gespa de davant del remolc on vivim és meva. Com que està plena de floridura no es nota, però és de vellut rosa. Quan vaig fer el trasllat per anar a viure amb en Sean la vaig portar. I quan li vaig dir que estava embarassada, em va fer seure a la butaca, em va portar una tassa de te i em va dir que em faria costat en tot el procés. Va ser tot tendresa. Però després, quan li vaig dir que no pensava avortar, va agafar la butaca i la va llançar a fora, sota la pluja, juntament amb la resta de les meves pertinences. Em va cridar i em va dir que era un puta. I em va acusar d’engegar-li a la merda el viatge en bici que tenia previst i d’haver-li arruïnat la vida. Em va dir que no em perdonaria mai. Des d’aleshores li he tingut por cada dia”.

Aquesta història l’explica la protagonista de Maid (La asistenta ), la sèrie que acaba d’estrenar Netflix. Interpretada magníficament per l’actriu Margaret Qualley, ens mostra la història d’una noia jove, l’Alex, atrapada en una relació de parella tòxica i a qui li costa prendre consciència dels maltractaments que pateix del pare de la seva filla. La sèrie, de deu capítols, està basada en el bestseller autobiogràfic Maid: hard work, low pay, and a mother’s will to survive de Stephanie Land. L’Alex intentarà fugir d’aquesta situació d’abús malgrat el munt d’obstacles que es trobarà per fer-ho, perquè la sèrie també denuncia com, més enllà del drama emocional, el sistema burocràtic i judicial dificulta les possibilitats de fugir de la violència. L’única manera que trobarà de sobreviure serà netejant cases, i en una llibreta anirà abocant les seves experiències gairebé com una teràpia de subsistència per retrobar-se amb ella mateixa.

Margaret Qualley fa tàndem interpretatiu amb la seva mare a la vida real, Andie MacDowell. A la ficció fan també de mare i filla en una relació molt complicada. Maid gestiona molt bé el pas dels temps i l’ús dels flashbacks, fa que pateixis constantment per la protagonista, que en algunes ocasions t’anticipis al desastre i, en d’altres, et sentis arrossegat pels seus mateixos errors.

La sèrie intenta oferir els matisos, els detalls i els aspectes sovint més intangibles que s’amaguen darrere d’una situació de violència masclista. I ho fa no només a través de les paraules sinó també de les imatges, al·ludint a la dependència i vulnerabilitat psicològica de les víctimes, l’aïllament social i econòmic que provoquen els maltractadors, l’herència familiar de les conductes i la negació d’aquesta situació per part de l’entorn més immediat. El contrast de l’opulència d’algunes llars que neteja la protagonista amb la precarietat i fragilitat de la seva vida dona un toc d’originalitat al plantejament narratiu. Tot i ser una sèrie dura i emotiva sap mantenir un bon equilibri amb la comercialitat de la producció, sobretot per tot el que comporten les històries de superació personal. De fet, Maid és un viatge televisiu accessible i ben explicat a l’horror de la violència masclista en què moltes dones poden veure’s reflectides.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió.

stats