S’acaba l’agost
Ja era hora! Com si això volgués dir alguna cosa en aquest canvi climàtic en què ens movem. Diuen que farà calor fins i tot per Nadal. No plou moderadament de cap manera i la sequera clivella la terra i converteix els boscos que ja ningú no neteja en aliment d’incendis i terrors. La gent ha de fugir de casa perquè les flames s’acosten. I s’apilona als pavellons d’esports dels pobles. S’acaba l’agost. Els turistes ja han marxat i els estiuejants del país tornen a casa perquè aquest any la mainada comença les classes aviat. Abans esperaven que passés la Diada. Però ara, com que això de la Diada ja no té cap sentit, comencen el dia 2, encara que caigui en dijous.
No, la Diada ja no té cap sentit. Aquelles manifestacions multitudinàries d’abans de la pandèmia, quan semblava que tot era possible, ja són només record d’algun nostàlgic com ara jo. I els nostres polítics, enderiats en qui mana més al seu partit i en faules [sic] de diàleg esperpèntiques, respiren tranquils perquè tot això del procés d’independència s’ha desfet com un bolado. Millor dit, els nostres polítics ho han desfet com un bolado. Continua l’avorriment de l’estat de les autonomies i molts catalans respiren tranquils perquè la història ha passat de llarg i podran anar copulant i comerciant, com diu aquell poema clarivident de Zbigniew Herbert que vaig traduir fa temps. I per què no? Mentrestant Catalunya es va diluint lentament en el magma espanyol. La llengua catalana cada dia s’assembla més a la castellana. Escoltar la ràdio catalana és una tortura i veure la televisió catalana un malson. I sembla que tant és. Comprendran que una tristesa profunda em tingui del tot dominat. I l’agost, amb la seva incúria, com ho diria Carner, sembla que, encara que s’acabi, ens vol arrossegar a la sequedat perpètua, a la calor de les nits tropicals, al mar brut, a l’aire i als cervells contaminats. Pasolini, del qual commemorem aquest any el centenari del naixement, ja fa cinquanta anys que parlava no d’un canvi climàtic sinó d’una mutació antropològica. Observant el jovent que puja, no podem fer altra cosa que donar-li la raó.
Per on va aquesta mutació? En primer lloc, va cap a un desinterès radical per tot allò que signifiqui pensament. Pensar? Quin pal! Després va cap a un menyspreu de qualsevol forma de cultura sòlida, és a dir, de cultura tradicional. Desinterès i menyspreu. Ara tots els joves i les joves volen ser influencers. No sé ben bé de què. Ja no volen ser arquitectes, metges, enginyers, advocats, etc., com abans. No, ara volen ser influencers. És a dir, viure al seu aire i que el seu aire sigui influent en la vida dels altres. Tenir milers de seguidors en això que en diuen les xarxes socials. Els nostres mutants són feliços, atrapats en aquestes xarxes.
Vull deixar de torturar-me amb aquesta situació terminal de la meva civilització. Del meu país concret, de la meva llengua, de la cultura europea que ha omplert tan satisfactòriament la meva vida. Aniré a refugiar-me en allò més primari d’aquesta meva cultura, en la gastronomia, que en diuen, en la cuina tradicional, i em posaré a fer cabrit amb xamfaina, ara que els pebrots i les albergínies estan al seu punt. Serà un consol. La carn tan tendra del cabridet, la salseta untuosa amb els pebrots confitats i la tomata dolça i l’albergínia amb el seu gust peculiar de melancolia, tot plegat em portarà, espero, una estona de pau interior que necessito. Menjar-se la xamfaina és del tot satisfactori, però sobretot fer-la. Necessito, en primer lloc, la carn, el cabrit tendre i un pèl lletós encara. Vaig a can Miquel, que té uns xais i uns cabrits antològics. Compro mig costellam, me’l faig tallar a trossos, la vena de coll, el cap de costella i les costelles com a mínim de dues en dues. En Marc, el meu amic pagès de Calonge, em ven els pebrots i les albergínies. Els pebrots són de dos colors, encara, però en trobo un de vermell del tot, d’un vermell sumptuós com una capa de cardenal. Les albergínies són tendres, mitjanes. La Felícia, amiga i pagesa de Cassà, em proveeix les tomates. Madures i sucoses, per a la salsa: de la poma, de les de tota la vida, que diu ella.
M’evadeixo fregint el pebrot, reservant-lo, fregint les albergínies, fent la salsa de tomata. Abans he enrossit el cabrit, salpebrat. Ara m’escapo al paradís de la sensualitat i ho mesclo tot. Hi poso un vaset d’aigua i li faig fer xup-xup, a poc a poc, delicadament. Es barregen sabors i records. S’obre tènuement la porta de la felicitat.
