26/8: El dret a no aplaudir
De vegades em fa l’efecte que hem oblidat el nostre dret a no aplaudir. Penso en algunes polèmiques, recents i no recents, sobre expressions d’humor que ofenen algunes persones. Quan els ofesos tenen ànima de censor, el primer que se’ls acut és prohibir aquestes manifestacions o enviar-les a la Fiscalia perquè les castiguin. I no parlo ja de casos extrems, com el del repugnant atemptat contra Charlie Hebdo. Però com a reacció davant d’això surten sovint elogis incondicionals de tota mena d’humor, defenses entusiastes de les expressions que han estat censurades, considerant-les elogiables pel sol fet d’haver provocat aquesta censura, dient que tot humor i sobretot el més irreverent és sempre positiu i saludable. Quan tota la gràcia d’un cert humor s’esgota en la voluntat d’ofendre uns o altres, sense valor afegit, quan fa servir els tòpics més grollers –masclistes, homòfobs, racistes, antireligiosos, el que sigui–, reivindico el meu dret a no aplaudir-lo. A dir que no m’agrada. Tot humor està bé? Doncs no, no tot està bé. Què hem de fer amb el que ens sembla que no està bé? Prohibir-ho, censurar-ho, castigar-ho? No. Però hem de tenir dret a criticar-ho i a dissentir-ne sense fer-lo callar. El dret a no aplaudir-ho, si més no.
