Com era Tomàs Graves, segons el seu amic: “Era rialler, xerrador i una mica explorador”

PalmaEl gust per aprendre i la curiositat l’han convertit en “l’artista total” que és avui en dia. Aquesta curiositat es va covar en una casa on la cultura era present tothora, ja fos en les converses, en els deures o en els jocs familiars després de sopar. Dissenyador gràfic, escriptor, músic i apassionat dels animals i la natura, va decidir vendre ca seva de Deià perquè ja no s’hi sentia a gust, aclaparat pel tràfec turístic i la massificació. Ara viu al Pla de Mallorca, en un entorn emboscat de foravila. Parlam de Tomàs Graves (Palma, 1953), i ens hi acosta el músic Ramon Farran.

Farran coneix Graves –fill dels poetes Robert Graves i Beryl Pritchard– d’ençà que tenia sis anys, quan el músic de Barcelona començà a festejar Lucía Graves. Així que primer varen ser cunyats, i amb el temps i les afinitats es feren amics. Ramon, que té uns quants anys (nasqué el 1939), no vacil·la quan parla de Tomàs: “Era un al·lot positiu, rialler, xerrador i una mica explorador. Des de petit, ja mostrava interès per les coses naturals; se li veia una disposició especial a cercar el contacte amb els animals i a tractar-los amb afecte”, rememora, i afegeix que Graves ha estat sempre “col·laborador”, “generós” i una persona “molt oberta”.

Va créixer a Palma, molt a prop del carrer de Blanquerna. Més tard, va estudiar a un col·legi a Anglaterra, per tornar finalment a Mallorca. A casa, conta Farran, la relació familiar era, en general, “correcta i molt afectuosa”. La particularitat era que Robert Graves treballava constantment: “S’imposava ell mateix un horari i hi havia unes hores, tant al matí com a l’horabaixa, en què desapareixia per dedicar-se a la feina”, recorda Farran. La mare, Beryl, diu que era “eixerida”, i que “volia que les coses estiguessin d’acord amb la seva manera de pensar”.

En aquest ambient –i amb una relació molt propera amb el músic Kevin Ayers i els temes dels Beatles sonant de fons– Tomàs va anar “afinant la intel·ligència” i forjant una manera d’estar en el món: atent, despert, escoltant. De fet, Farran i Tomàs han col·laborat en la música: “Pel meu estudi passaven artistes com Paloma San Basilio, Joan Manuel Serrat i Julio Iglesias. Per a Tomàs, aquell ambient era del tot natural. Crec que aquesta naturalitat li va permetre aprendre molt: es va obrir i va deixar entrar tota aquella cultura musical”. Farran, músic de jazz, assegura que l’impulsor de la mítica Pa amb Oli Band “és un molt bon músic”, i recorda que, a Barcelona, sortien a tocar al carrer devers la Rambla amb amics. Tomàs també s’ha encarregat d’algunes portades dels discs de Ramon Farran, que hi insisteix: “És una persona totalment artista: té una disposició creativa que va més enllà d’una sola disciplina”.

L’impulsor de la Pa amb Oli Band també va escriure un llibre sobre el pa amb oli. És inevitable parlar de gastronomia, però Ramon és un home d’idees molt clares i records nítids. Mai no havia vist Tomàs rebutjar cap aliment i assegura que, actualment, és molt bon cuiner. “Per a mi, la música i el menjar són dues coses que, d’alguna manera, estan relacionades dins un mateix llenguatge. No ho sé explicar millor. Al músic li agrada menjar i menjar bé, i això és el que passa amb Tomàs i el menjar!”.

No l’ha vist mai fer trampes ni malícies –només un pic fent una carrera amb una cullera entre les dents i un ou damunt– i l’admira per aquesta incansable i insaciable curiositat: “El 1979, Tomàs se’n va anar a Nicaragua per motius polítics i per conèixer el país. És una decisió que també mostra la seva obertura al món. Crec que tothom hauria de tenir aquesta mentalitat oberta. El més bonic de la vida és aprendre”.