Ets més beneit que una espardenya!

Segons l’Alcover-Moll (DCVB), l’expressió “ets més beneit que una espardenya” vol dir “esser curt d’enteniment”. Tots sabem que una espardenya és un tipus de “calçat de sola de cànem trenat i empenya feta amb vetes o roba gruixuda generalment amb dues vetes que es lliguen al turmell” (Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, DIEC). Però per què s’atribueix la beneitura a les espardenyes? Aquest fet no ens hauria d’estranyar si tenim en compte que la curtor, beneitura o ximpleria moltes vegades estan associats a peces de roba: ser “més ruc que una sabata (o sabatot)” o ser “més curt que una màniga de guardapits”.

Si volguéssim indagar sobre l’origen de la locució, seria convenient saber que la paraula ‘espardenya’ té una altra accepció segons el DIEC: “Animal equinoderm de la classe dels holoturioïdeus, de cos allargat, amb la superfície ventral aixafada i proveïda de peus ambulacrals”. Aquest animal, concretament, rep el nom d’espardenya de mar i també és conegut amb el nom de llongo, llonguet, sola, pardal de moro o cogombre de mar. És un animal invertebrat molt apreciat a la gastronomia que històricament s’ha pescat i consumit a les costes de la Mediterrània, especialment als Països Catalans. D’aquest animal només se’n menja la musculatura longitudinal, grogosa i blanquinosa, que recorda una navalla. L’espardenya de mar és un animal d’una estructura i complexitat biològica bàsica i rudimentària, tant és així que ni tan sols té cervell. Tal vegada és per això que quan deim “més beneit que una espardenya” ens referim, sense saber-ho, a l’espardenya de mar i no al calçat.

Altres frases fetes

Si visitam el DCVB veurem que l’espardenya també apareix a altres frases fetes com:

1. “El dia porta espardenyes”: es diu per la tardor, quan els dies s’acurcen molt, significant que porten calçat lleuger i fan molt de camí.
2. “Portar les espardenyes ben cordades”: fer molta i bona feina, o estar ben previngut per als treballs i dificultats que es presentin.
3. “Cordar-se (o lligar-se, o calçar-se) bé les espardenyes”: prevenir-se bé, preparar-se degudament per a una empresa difícil.
4. “Més cremat que una espardenya”: molt irritat, encès d’ira.
5. “Companyia d’espardenya”: companyia que es dissol per qualsevol motiu d’egoisme.

Com així l’espardenya és tan present en les converses, expressions i insults del nostre dia a dia? Si tenim en compte la història i tradició d’aquest calçat en el nostre domini lingüístic entendrem l’arrelament d’aquest mot en la nostra parla quotidiana. La paraula ‘espardenya’ prové del llatí ‘spartum’ o ‘sparton’, que alhora ve del grec ‘spartós’. En català deim espart per referir-nos a la planta de la qual s’extreu el material per manufacturar cordes, calçat o cabassos. Lògicament i, com és d’esperar, les espardenyes estan fetes d’espart. Aquest calçat és una derivació de les sandàlies que duien els romans i que llavors es varen popularitzar entre els pagesos i soldats de les nostres contrades. El primer text que parla d’espardenyes als territoris de parla catalana és del segle XIII. Des de l’edat mitjana s’han emprat per caminar, ballar, passejar o treballar al camp. Les espardenyes eren el calçat de les tropes d’infanteria de la corona d’Aragó. A finals del segle XVII la infanteria hispànica les va adoptar i, més endavant, les tropes carlistes. Durant la Guerra Civil les espardenyes de l’exèrcit republicà es convertiren en un símbol de resistència contra el feixisme. Fins i tot, avui dia, les espardenyes formen part del vestit de gala dels mossos d’esquadra. La seva popularitat es deu al fet que les espardenyes són un calçat còmode, flexible i lleuger. Actualment, aquest calçat continua disponible al mercat i als peus de qui el vulgui lluir.

Les espardenyes es fabriquen emprant una loneta de cotó forta, amb sola de corda d’espart i es cusen amb fil de cotó. Poden fer-se amb o sense cordons que van lligats al voltant del turmell. Antigament, les espardenyes s’elaboraven dins petits obradors familiars, on l’home feia la sola d’espart i la dona s’encarregava de les trenes i de cosir la tela a la punta i al taló de la sola. ‘Espardenyers’eren el nom que rebien els artesans que fabricaven espardenyes als petits tallers familiars. Avui en dia, és una professió gairebé extinta.

Varietats

Després de tants de segles d’història, no ens hauria de sorprendre que hi hagi tantes varietats d’espardenyes. El DCVB té registrades una vintena d’espardenyes amb denominació diferent segons el gentilici, la fisonomia o la tècnica de manufactura. Segons el gentilici tenim: l’espardenya catalana, barcelonina, tarragonina, vigatana, de Valls i russa. Segons la forma: espardenya sencera, de cama alta, tapada, rodona, envetada o de ramalet, de pinxo, de careta, de cara ampla, amb aletó, de bebè i de capellà. Segons la tècnica de manufactura: espardenya d’un cosit i de dos cosits.

Ara que ja coneixem la història de l’espardenya, per ventura, a partir d’ara, ens sabrà greu pronunciar la locució “més beneit que una espardenya”. Potser arran d’aquest article es crearan noves frases fetes relacionades amb la nostra protagonista. Tenir “més germanes que una espardenya” o ser “més antic que una espardenya” en podrien ser algunes opcions. Qui sap si qualque dia aquestes expressions faran fortuna? Sigui com sigui, queda palès que l’espardenya, en lloc de representar la beneitura, més aviat hauria de ser un símbol d’història, cultura i identitat.