La ‘Maiorca’ que bombardejà Barcelona

PalmaEl periodista italià Giovanni Dozzini, a 48 anys, acaba de posar el seu país davant del mirall. Ho ha fet seguint una cita de Bertolt Brecht: “Que parlin els altres de la seva vergonya; jo parlo de la meva”. La vergonya d’Itàlia és la seva salvatge política exterior que ara Dozzini ha rescatat de l’oblit amb Maiorca (Fandango Libri), encara pendent de traducció al català i al castellà. El llibre, un híbrid entre assaig i ficció escrit en primera persona, relata els bombardejos sobre Barcelona que, des de Mallorca, a mitja hora de vol, perpetrà l’aviació de Mussolini al llarg de tota la Guerra Civil.

“A Itàlia –diu l’autor– hi ha una amnèsia absoluta sobre aquest tema. Barcelona va ser la primera gran ciutat europea que sofrí de manera sistemàtica bombardejos massius contra la població civil amb un balanç terrible: només els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 hi hagué un miler de morts. L’objectiu fou infondre terror i desgast psicològic a la rereguarda republicana. Aquells tres dies d’atacs aeris continuats foren molt més mortífers que els que el novembre del 1936 ja havia patit Madrid. En canvi, la massacre de la legió Còndor alemanya a Gernika (Biscaia) tingué lloc en un sol dia, el 26 d’abril del 1937”.

El 17 de juliol del 1936, quan es produí la insurrecció militar a Melilla, feia quasi 14 anys que Il Duce governava Itàlia i Hitler en duia dos a Alemanya. Dues setmanes més tard, els dos dirigents enviaren avions al Marroc per ajudar l’exèrcit rebel a travessar l’estret de Gibraltar. Poc els importà botar-se el pacte de no-intervenció en el conflicte espanyol que el 25 de juliol, sota pressió britànica, signaren 25 països, l’URSS inclosa. S’escrivia així el pròleg de la Segona Guerra Mundial.

Ambicions colonials de Mussolini

El suport inicial de la Itàlia feixista als colpistes tingué un preu: un milió de lliures esterlines. Els desembutxacà el margalidà Joan March, el banquer de Franco, que seguia els esdeveniments des de Roma. Un eufòric Mussolini ambicionava repartir-se el nord d’Àfrica amb Espanya. També, però, estava preocupat per ‘l’amenaça comunista’. “Si els bolxevics controlen Espanya –argumentà a la seva dona–, això vol dir que acabaran controlant França i Itàlia, i el perill bolxevic s’haurà estès per tot Europa”. Al cap de setmanes, Il Duce exigí més doblers per aturar l’expedició republicana del capità Alberto Bayo, que el 16 d’agost havia desembarcat al Llevant de Mallorca. Envià a l’illa tres hidroavions Savoia S-55 i el vapor Morandi amb tres caces CR-32 i tres hidroavions Machhi 51 desmuntats.

El 26 d’agost, per supervisar aquella operació, aterrà a Mallorca l’esquadrista bolonyès Arconovaldo Bonacorsi, conegut com a comte Rossi, de 38 anys. Pogué cantar victòria quan el 4 de setembre les tropes de Bayo es varen veure obligades a reembarcar. El conseller d’Il Duce sembrà el terror pels pobles que visitava al crit de “Tutti i rossi fucilati!” (‘Tots els rojos afusellats’) –segons l’historiador Bartomeu Garí, seria el responsable d’uns 450 assassinats. Els militars espanyols es cansaren ben aviat de la prepotència de l’emissari feixista i quatre mesos més tard exigiren a Franco que l’expulsàs de Mallorca. “A Itàlia –assegura Dozzini– és un personatge del tot desconegut. Ningú sap les atrocitats que va cometre a Mallorca”.

El 18 de setembre del 1936, dues setmanes després de la retirada de l’expedició republicana, la Internacional Comunista posà en marxa el reclutament de les famoses Brigades Internacionals per anar a defensar la República. Fins a l’octubre del 1938 es mobilitzaren prop de 34.000 voluntaris de la llibertat. La xifra és considerablement inferior al nombre de voluntaris estrangers que s’enrolaren al bàndol rebel: més de 70.000 italians –66 estan enterrats en un mausoleu del cementeri de Palma–, uns 18.000 alemanys, prop de 10.000 portuguesos, almenys 50.000 marroquins i 2.000 més d’altres nacionalitats.

Portaavions italià

L’Aviazione Legionaria delle Baleari operà des de quatre camps base: l’aeròdrom de Son Sant Joan i el de Son Bonet (Palma), una pista habilitada sobre un camp de figueres de ses Salines i el port de Pollença, des del febrer del 1937 sota supervisió de Ramón Franco, el germà petit del dictador –a partir de l’agost del 1937, la base pollencina seria compartida amb la legió Còndor, que quatre mesos abans havia massacrat Guernika. Al port de Sóller, els italians també hi tendrien submarins, molt eficaços a l’hora de bloquejar el trànsit marítim de la República. Il Duce convertia així Mallorca en un immens portaavions que li permetria limitar l’àrea d’influència d’Anglaterra i França sobre la Mediterrània occidental. Confiava que Franco li acabàs cedint l’illa.

Mussolini envià a Espanya més de 800 avions de guerra –Hitler en facilità uns 700. Eren aparells més sofisticats que els hidroavions de la Marina republicana, del tot antiquats. Des de Mallorca, l’aviació feixista no escatimà esforços per sotmetre la resta de les Balears. Eivissa, recuperada per les tropes de Bayo el 8 d’agost del 1936, fou bombardejada el 13 de setembre amb un balanç d’una quarantena de morts. A Menorca, centre logístic de l’expedició republicana, el primer l’atac aeri es produí el 26 de setembre sobre Maó. L’illa, l’única que resistí fins al final de la guerra, patiria en total una seixantena de bombardejos, que deixaren més de 300 edificis destruïts i una trentena de víctimes mortals –el centenar de refugis antiaeris habilitats salvaren moltes vides.

El 8 de febrer del 1937 els avions italians i alemanys sufocaren la coneguda ‘desbandá’: una diàspora de 150.000 veïns de Màlaga que, en ser bombardejada la ciutat, fugiren cap a Almeria per l’única carretera costanera que hi havia. Mentre des de l’aire no aturaven de metrallar-los, des de la mar els queia una pluja d’obusos llançats per tres bucs, entre els quals, el Baleares, que un any després seria enfonsat prop de Cartagena per la flota republicana –hi hagué 765 baixes. A la ‘desbandá’, hi moriren prop de 5.000 persones, la majoria dones i nins. Dos mesos després, el bombardeig de la legió Còndor a Guernika provocà més de 2.000 morts.

Tres dies d’horror a Barcelona

Els dies 16, 17 i 18 de març del 1938 l’esquadra alemanya actuà de comparsa en una de les intervencions més despietades de l’aviació italiana. Va ser a Barcelona, que concentrava la principal indústria de guerra i que el febrer del 1937 ja havia patit el primer bombardeig naval d’un vaixell de la marina feixista –al març va tocar el primer pròpiament aeri. “L’ordre –diu Giovanni Dozzini– la donà directament Mussolini al general italià Velardi. En menys de 41 hores, es perpetraren 14 atacs que deixaren caure més de 200 projectils sobre el centre de la ciutat comtal. Hi hagué més d’un miler de morts (un centenar eren nins) i devers 1.500 ferits. Zones com el Raval, la Gran Via i el barri de la Sagrada Família quedaren en estat del tot ruïnós. Els aviadors italians partien a bombardejar a primera hora de la tarda i al vespre ja tornaven a ser a Mallorca per sopar, com si no hagués passat res. Foren sonades les festes que muntaven a l’Hotel Mediterráneo, a Palma”.

La comunitat internacional tot d’una se solidaritzà amb el govern de Juan Negrín i condemnà la brutalitat d’aquelles incursions. “10 dies després –assegura el periodista–, Franco ordenà per escrit al comandant italià la prohibició de qualsevol altre bombardeig sense el seu consentiment”. Aquell formalisme no impediria que l’ofensiva aèria continuàs. I ho feu encara amb més força –alguns vols tindrien la participació de Bruno Mussolini, fill del Duce, que s’allotjaria d’incògnit al Gran Hotel de Palma. Al llarg de la guerra, varen ser bombardejades més de 140 poblacions catalanes. Els danys materials foren incomptables i hi hagué milers de ferits i més de 5.500 víctimes mortals, més de la meitat de les quals foren a Barcelona, que fins al final de la contesa patí devers 158 atacs. Després de la capital catalana, les ciutats amb més baixes serien Madrid i València, amb uns 2.000 i 800 morts, respectivament.

Laboratori

El 2 de gener del 1937 el Regne Unit i Itàlia havien signat el Gentlemen’ Agreement, amb el qual es comprometien a mantenir l’statu quo territorial d’Espanya. La confiança, però, es trencà a principi de febrer del 1939 quan els britànics negociaren amb Franco la rendició de Menorca. Mussolini s’esclatà d’ira, ja que anhelava poder-se-la quedar. Com a venjança, el 8 de febrer ordenà bombardejar el port de Maó.

Quan l’1 d’abril acabà la guerra, Il Duce intentà conservar el seu portaavions mallorquí. Sobre Europa, però, bufaven nous vents bel·licosos. Al juny, les forces alemanyes, portugueses i italianes aliades a Franco varen ser repatriades –a Palma, com a agraïment al seu suport, hi ha les avingudes d’Alemanya, Portugal i Roma, amb dues estàtues romanes al final de la Rambla. Dos mesos i mig després, començava la Segona Guerra Mundial. “La Guerra Civil –conclou Dozzini– va ser el primer conflicte armat en el qual l’aviació va tenir un paper decisiu i en el qual la població civil a la rereguarda estigué en el punt de mira. Serví de laboratori per al desastre mundial que vingué després”. Dimarts, 17 de novembre, l’autor de Maiorca presentarà el llibre a Palma (18.00 h a la seu de la UNED).