Aquell ‘boom’ de les cases d’estiu

PalmaAmb el boom turístic dels anys seixanta, la nostra costa no només començà a ser colonitzada per hotels sinó també per urbanitzacions. La incipient societat de consum del moment permeté a algunes famílies construir-se una segona residència a vorera de mar, un lloc que, curiosament, durant segles, havia estat temut per ser la porta d’accés d’epidèmies i de pirates. La democratització del cotxe, símbol de llibertat i de modernitat, facilità els desplaçaments familiars al litoral.

Qui es quedà amb ganes de gaudir d’aquella nova moda va ser la inquera Caterina Valriu, de 64 anys. Avui és catedràtica de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB. “La meva germana gran i jo mai no vàrem poder estiuejar. Els meus pares regentaven una carnisseria. No es podien permetre el luxe de tancar-la a l’estiu. També tenien una finca amb animals que havien d’alimentar cada dia”. Amb tot, hi hagué un fet luctuós que marcà la relació de la família amb la mar: “El nostre germà va morir negat en una platja de la Colònia de Sant Jordi quan tenia 14 anys. Jo aleshores en tenia 7. A ca nostra ja no volgueren que tornàssim a una platja”.

Plorar de pena

Abans del boom turístic, a Inca ja hi havia hagut empresaris del calçat i metges amb una casa d’estiu, sobretot a la zona de Pollença i Alcúdia. Des de final del segle XIX, a Europa, entre l’aristocràcia, s’havien imposat els postulats d’una sèrie d’escoles de Medicina que reivindicaven els efectes terapèutics de l’aigua salada i dels ‘banys de sol’. A mitjan setanta fou el torn de classes més humils. “Eren professors –apunta Valriu–, oficinistes i comerciants que havien prosperat gràcies als seus negocis. Els nous temps els animaren a construir-se un xalet o a comprar-se un apartament a la costa. En acabar el curs, jo plorava com una magdalena en un racó en veure amigues meves partir cap al Barcarès, a Alcúdia, amb tota la família dins del cotxe. No les tornava a veure fins al cap de dos mesos. Només pregava perquè em convidassin a passar-hi uns dies amb elles”.

Estant tota sola, els estius a Inca es feren molt llargs. “Només hi quedaven majoritàriament els peninsulars. Avui passa el mateix amb els magribins. Llavors no hi havia escoles d’estiu. No hi havia res a fer. Les meves amigues, en canvi, podien freqüentar les discoteques que començaven a obrir als nuclis costaners”. Aquell nou estil de vida provocà l’aparició a Mallorca de la figura del ‘Rodríguez’. El terme es popularitzà el 1964 arran de l’estrena de la pel·lícula El cálido verano del señor Rodríguez, interpretada per José Luis López Vázquez. Al·ludia a l’home casat que es quedava a treballar mentre la família era a fora de vacances. “Hi havia marits que se n’anaven els divendres cap a la segona residència després d’haver complit amb les seves obligacions laborals de la setmana. D’altres s’estimaven més agafar el cotxe a primera hora i tornar el mateix dia en acabar la feina”.

Durant la resta de l’any la casa de la mar es continuava emprant els caps de setmana. “Els divendres horabaixa una imatge molt típica era veure matrimonis carregant els seus 600 de senalletes per partir cap a Alcúdia o Can Picafort. Les mares, que sobretot eren mestresses de casa, ja ho tenien tot preparat. A vegades anaven directament a cercar els nins quan sortien de l’escola. La tornada solia ser els diumenges horabaixa”.

Aquell nou estil de vida marcava estatus social. “Si et podies comprar o llogar una segona residència podies aspirar que els teus fills fessin un partit millor. De la meva generació hi hagué al·lotes que es casaren amb advocats o amb gent amb carrera que havien conegut durant les vacances d’estiu a la costa”. A la dècada dels vuitanta Valriu pogué suportar millor la calor a Inca. “Fou l’època de les primeres piscines municipals. Era una manera que tenien els ajuntaments d’acostar la mar als pobles. Abans, però, ja hi havia restaurants que en tenien com a reclam”.

‘Verano azul’

Qui pogué gaudir dels estius a vorera de mar és la poblera Joana Alorda, de 60 anys. “En acabar les classes ens instal·làvem les meves dues germanes i jo en una casa que construí el padrí el 1955 al Barcarès. Tenia dues plantes. Hi estàvem fins al setembre amb els cosins de part paterna. Només tornàvem a sa Pobla a final de juliol, per les festes de Sant Jaume. Record haver de dormir amb les finestres ben obertes de la calorada que feia al poble”.

Alorda se sentia una privilegiada de poder viure com els protagonistes de Verano azul, l’exitosa sèrie de TVE dels vuitanta que relatava les aventures d’estiu d’un grup de joves en una localitat de Màlaga. “De la meva colla, jo era de les poques que disposava d’una segona residència. Això feia que al Barcarès tingués un altre grup d’amics, els de l’estiu. Era un microcosmos de gent sobretot de sa Pobla i Inca. Estàvem tot el dia al carrer, jugant i sense mòbils. Els turistes gairebé no es movien dels dos hotels que teníem prop de la urbanització”.

Aquells canvis que provocà la nova societat de consum sobtaren molt els fills de la postguerra, nascuts durant els coneguts ‘anys de la fam’. És el cas de l’investigador de Manacor Antoni Tugores, de 77 anys. “De petit jo només anava de tant en tant a la mar. Llavors el cotxe encara no s’havia popularitzat i mon pare, que feia de fariner en un molí, ens duia tota la família en carro a prendre un bany a Cala Anguila o Cala Varques. I no hi trobàvem ningú. Això avui és inimaginable. Estàvem més contents que unes pasqües. Llavors anar a la mar no implicava el trull d’ara”.

A partir dels anys seixanta, la costa del Llevant de Mallorca es començà a democratitzar. “Gràcies als sous extra de les perleres, molts de manacorins es pogueren comprar a bon preu un solar a l’Illot i, sobretot, a Portocristo, on a principi del segle XX la classe benestant ja tenia xalets monumentals. A l’Illot també hi anaven vilafranquers i carrioners. Els petrers, en canvi, tiraven més cap a Son Serra de Marina”. Les cases que es va fer aquesta nova generació eren plantes baixes molt senzilles. “Les solien construir pel seu compte, sense l’ajuda de cap mestre d’obra. En aquell temps la gent sabia fer de tot, fins i tot de picapedrer. I, si no, cridaven un amic que ho era”.

Austeritat

Malgrat gaudir d’una segona residència, l’economia domèstica obligava a dur una vida austera. “La mudança d’estiu també implicava el trasllat dels matalassos i del televisor. Les famílies no es podien permetre el luxe de comprar-ne de nous. Instal·lar-se tot l’estiu a la costa suposava igualment renunciar a certes comoditats de la casa de Manacor”, diu Tugores. Les padrines jugaren un paper molt important en aquell nou modus vivendi. “Com que les perleres no tenien dos mesos de vacances, al matí se n’anaven en cotxe a fer feina a Manacor i deixaven els nins a càrrec seu”.

La família de Tugores també es pogué construir una casa a Portocristo. “Per mi fou una complicació. Jo ja tenia la vida muntada a Manacor, on, a més, no feia tanta calor. Estar, però, a vorera de mar tenia l’al·licient de poder jugar amb els amics a la platja. Anàvem a pescar i a cercar crancs. Record molt bé l’espectacle que suposava presenciar l’entrada al port de les barques de bou”. Aquells estiuejants foren testimonis dels primers biquinis. “Els duien les estrangeres, perquè les mallorquines encara anaven tapades. Al vespre no solien sortir de l’hotel, mentre que al carrer tothom prenia la fresca”. Enmig d’aquell oasi de vida lenta sense distraccions digitals es produiria el boom dels grups de música als hotels com Los cinco del Este, que es donaren a conèixer a Cala Millor. “En els seus concerts no hi faltaven els famosos picadors, ben a l’aguait de les ‘sueques’. També n’hi hagué que de Manacor se n’anaven de marxa a Can Picafort”.

L’investigador es fa creus de com han canviat els temps. “Avui cap família es planteja tenir una segona residència. Amb prou feines, cobrant dos sous, se’n poden pagar una. Ara aquells primers propietaris dels anys seixanta han tornat grans i molts s’estimen més passar l’estiu a Manacor i deixar la casa d’estiu als fills o llogar-la directament per treure’n un profit econòmic. Gràcies a la seva presència, les festes de Sant Jaume al poble han reviscolat els darrers anys”. Aquest nou canvi de paradigma es produeix enmig d’un important canvi demogràfic. Durant el darrer segle la població a Mallorca s’ha triplicat. Dels 300.000 habitants s’ha passat a fregar el milió. “Vivim –lamenta Tugores– una distopia feta realitat al servei d’un capitalisme salvatge que està depredant el territori. Mai no m’hauria imaginat arribar a aquesta situació”.