Febrer del 1921: prohibit anar pel carrer amb màscara

PalmaMentre que ara dur mascareta pel carrer és obligatori, fa exactament un segle, el febrer de 1921, el governador civil de les Balears prohibia dur màscares a la via pública. Es referia a les de Carnaval, és clar. Transgressora, incòmoda per al poder polític i per a l’Església, la celebració del Carnestoltes, amb desfilada –rua–, balls, bromes, excessos i disbauxa, ha estat un dels grans referents festius a les Illes. Enguany, però, com en tantes altres coses, en aquesta festa tampoc no hi haurà normalitat, a causa de la pandèmia. 

La filòloga Caterina Valriu assenyala com a antecedents els cultes prehistòrics i les festivitats mesopotàmiques, jueves, perses, egípcies, gregues i romanes. Quan es va imposar el cristianisme com a religió oficial, aquesta festa va sobreviure com a període d’unes certes llicències, abans d’un altre de penitència: la quaresma, els quaranta dies de mortificació previs a Pasqua. I com que Pasqua es mou al calendari, el Carnaval també. El terme català ‘Carnestoltes’ ja apareix a la crònica de Jaume I: “Començam l’encant de fer; e començà’s a Carnestoltes e durà tro a Pasqua”. 

De fet, el Carnaval durava molt més temps, abans, i començava per Nadal. Valriu registra hàbits de caire burlesc al llarg de setmanes: el costum de “tirar tests” per les matances –“rompre tan estrepitosament com sigui possible alguns estris de terrissa dins l’entrada d’una casa”–, les “llibertats de desembre” del Dia dels innocents o la pràctica, abominable, que els nins, el vespre de Reis, trencassin les trompetes de vidre al cap de nins xuetes –descendents de jueus conversos–.    

Valriu afegeix que a Eivissa, curiosament, el Carnestoltes tenia “poca tradició” i el “costumari carnavalesc” era més aviat pobre, però aquesta mena de disbauxa es feia quan mataven el porc, sobretot a fora de Vila. “A les cases on hi havia matances, hi solien anar colles de joves amb les cares tapades amb caretes i disfressats”, assenyalen els investigadors Catalina Bonet i Vicent Tur. “La gent de la casa, normalment, ho sabia i sortia a rebre’ls amb castanyoles i tambors (…) Entraven al porxo i feien representacions mudes per entretenir la gent. Quan havien acabat el seu repertori, es llevaven les caretes i anaven a la cuina a sopar”.

Les dates que ara identificam amb el Carnaval –aquesta setmana– són, realment, ‘els Darrers Dies’: del Dijous Llarder fins al dimarts següent, passant per la celebració de la Rua –i la seva versió per als nins, la Rueta– el cap de setmana, i justament abans del Dimecres de Cendra, l’inici de la Quaresma. Ja començada la Quaresma, encara s’hi afegia una celebració més: el diumenge següent, o de Pinyata, pel joc de “rompre una gran olla plena de caramels”, indica el periodista i editor Lluís Ripoll. El Dimarts de Carnaval, diu el filòleg Marià Torres, es feien “mascarades dialogades” a Sant Miquel de Balansat i un ball a l’aire lliure al cap de Barbaria de Formentera. 

El Dijous Llarder del 1521

El Dijous Llarder, segons la tradició, toca menjar ensaïmada de tallades, amb carabassat i sobrassada. Ripoll recorda que el nom del dia ve de ‘llard’, sinònim de ‘saïm’, com s’anomena a Mallorca, i de ‘seu’, a Menorca”. L’inici de la revolta de les Germanies el 1521, ara fa 500 anys, just en Dijous Llarder –7 de febrer–, és a dir, en un període de transgressió d’allò establert, forma part dels “símbols i rituals ràpidament coneguts i acceptats” per aquell moviment, apunten els historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra.

Els de Carnestoltes eren dies per als excessos, les bromes pesades i sortir de les rígides normes socials. Ja el 1391, a Pollença, recull el medievalista Antoni Mayol, hi ha registres de captius acusats perquè “a la nit de Carnestoltes havien robat gallines i magranes”. El 1399, “alguns joves posaren pedres grosses i tapiaren el portal” d’un capellà. El 1409, foren denunciades tres dones per penjar banyes a la porta d’un matrimoni “per fer-ne burla”.

Amb la ruptura de l’absolutisme el segle XIX, els Darrers Dies s’aprofitaren, també, per a la sàtira política. S’hi apuntaren els republicans, mentre que els socialistes rebutjaven “aquestes festes d’aspecte grotesc i crapulós”, registra la historiadora Isabel Peñarrubia. El 1900, Ricard Salvà estrenava la sarsuela Caras y caretas, “contra el caciquisme maurista”. El 1918 i el 1919, les carrosses “feien al·lusions crítiques” a les greus pujades dels preus per la Guerra Mundial. Valriu recull que una carrossa del Cercle Republicà exhibí “una al·legoria contra els militars” i allò va acabar a bufetades.  

A Algaida, recorda Valriu, es matava a trets un ninot, en Cames Tortes, que abans era sotmès a judici “i sortien es polítics i llenya en es polítics i els donaven tota sa culpa a ells”, narra l’amo en Serrana. A Montuïri feren una altre ninot que “representava el comte de Romanones”, primer ministre d’Alfons XIII, i al qual duien a enterrar cantant: “Ja és mort en Romanones / ja no el veurem mai més / Li han fet sa traveta / perquè feia mals papers”.

Així, no és estrany que les autoritats hi intervinguessin per posar límits a tanta bauxa. Ja el 1548, recull Álvaro Campaner, un pregó vetà les disfresses. El 1682, es prohibí “ballar, tocar guitarres i altres instruments, llançar taronges o altres coses per raó de la gatzara del Carnaval, sota la multa de deu lliures i trenta dies de presó”. Al contrari, es manava “fer rogatives per la pluja que tanta de falta feia”. Les traves per part de les autoritats foren reiterades, senyal que no es complien gaire. El 1921, ara fa un segle, assenyala Valriu, el governador civil de les Balears “manava que les rues no impedissin el trànsit de gent a peu ni obstaculitzassin la circulació de vehicles”. A més, “es prohibia de manera taxativa la circulació de màscares amb la cara tapada pel carrer”. De fet, un home que anava amb la cara tapada va acabar “tancat al convent dels caputxins”, i dos infractors més, multats amb vint-i-cinc pessetes. 

El poder eclesiàstic també condemnava aquest “costum pagà”, apunta Peñarrubia. Ho va fer, per exemple, el bisbe de Mallorca el 1894, lamentant “disfresses equívoques, homes vestits de dones o d’animals”, i “la crítica a l’Església, disfressant-se de capellans o de monges”. A Eivissa, el 1890, indica l’investigador Joan Antoni Torres, “aparegué per primera vegada l´enterrament de la sardina o gato, amb el seu tradicional ‘sermó’ anticlerical, al principi de la Quaresma”.

Disfresses només per als nobles 

Amb el temps l’element central dels Darrers Dies va passar a ser la Rua, o desfilada de cavalls i carruatges. A Palma, apunta Peñarrubia, “probablement començà a celebrar-se en el segle XVIII (...) protagonitzada per la noblesa (...) essent restringit a aquest estament el dret a disfressar-se”. El Dijous Llarder del 1688, recull Campaner, “sortiren els cavallers al Born vestits amb fulles d’arbres i plantes”. Dissabte, el virrei i els nobles practicaren una diversió –avui intolerable– que consistia a fermar petards a un bou per fer-lo córrer espaordit. Diumenge, justes al Born i ball oferit pel virrei a l’Almudaina. I és que la Rua abans durava quatre dies, cada un amb desfilada.  

El que es llançava des de les carrosses era d’allò més variat. El diumenge de Carnaval del 1677 al Born de Palma, apunta Campaner, repartiren “ous d’aigües odoríferes a les dames”. Segons Caterina Valriu, també s’havia llançat “farina i farina de color rosa, aigua, xifonades, polsim de talc i de ceba, cendra, guix, ous farcits de farina, taronges agres, paperins i serpentines” o “bombetes de fer tro”, entre d’altres. Existien els venedors de paperins de “segona mà”, “és a dir, els arreplegaven per tornar-los a vendre l’endemà”. Pràctica habitual, al carrer, era ‘donar broma’, una mena de flirteig disbauxat per part de dones emmascarades per aconseguir ser convidades pels homes; a la cançó de Maria del Mar Bonet Un vespre de ball de màscares, la dama misteriosa resulta ser un guàrdia civil. 

Per Lluís Ripoll, els balls de màscares eren l’element essencial del Carnaval, i eren molt més pujats de to que la Rua, una “manifestació més descafeïnada”. George Sand ja va parlar d’un d’aquests balls a la Llotja de Palma, el 1839, on no va assistir. “La pluja ens retenia, captius, a la muntanya”, va escriure. Valriu registra fins a 43 espais diferents, només a Palma, on se celebraren balls entre el 1882 i el 1932, comptant-hi les seus de les societats La Protectora i Assistència Palmesana, el Cercle Mallorquí –avui el Parlament–, el teatre Mar i Terra, el Teatre Balear i el Gran Hotel, ara seu del CaixaFòrum. Ripoll recorda també el costum dels “assalts”, que no eren sorpreses, sinó reunions a cases particulars; el propietari “convidava amics i coneguts perquè l’acompanyassin a la festa, de cercle tancat”.  

La Dictadura de Primo de Rivera imposà limitacions al Carnaval i el franquisme en prohibí la celebració, sobretot per l’extremisme religiós que professava. La recuperació de la democràcia va fer possible la tornada de la festa, impulsada per la societat civil, com el Grup de sa Calatrava a Palma, i les famílies Valverde i Costa, a Vila. Més tard els ajuntaments varen assumir l’organització de la festa i recuperaren, així, una de les nostres tradicions festives més antigues.