Contra la ximpleria, llegir
Un lector d’aquest diari comentava un article recent d’Ignasi Aragay amb aquestes paraules: «Per si algú s'estranya del comentari, inicialment el títol de l'article era "Els ximples són el que més abunda en qualsevol país"». No sabem si Aragay hauria preferit aquest títol al que es llegeix a la pàgina web del diari: "Llegeixes cada dia?", que és més neutre, només suggeridor i gens acusador: millor així. És un títol, d’altra banda, que equival, mutatis mutandis, a una dita llatina molt clàssica i molt repetida, nulla dies sine linea: cap dia sense una línia, dita que anava adreçada als escriptors, no als lectors.
De fet, si ara els escriptors del món sencer decidissin no escriure més, no passaria res greu: tenim tanta i tan bona literatura al darrere que no ens l’acabaríem ni amb deu vides. Algun lector potser opinarà que, en aquest cas, no tindríem literatura que reflectís (verb equivocat) l’estat actual del nostre món i de les nostres vides. Però la veritat és que la literatura d’Occident ha tractat sempre quatre o cinc temes invariables, modificats només per la moda, per l’estil o per les tendències dels lectors: l’amor, la mort, la pàtria, l’amistat, la traïdoria...
Què passaria si no tinguéssim Carles Riba? Doncs tindríem Hölderlin, que és d’on procedeix bona part del que Riba va escriure. ¿Si no tinguéssim Vinyoli? Llavors tindríem Rilke. ¿I si no tinguéssim Espriu? Tindríem la Bíblia. Òbviament, és millor haver-los tingut que no; però el lector ha d’entendre que no és cap ximpleria dir que tot el que han tractat els escriptors del segle XX i el que portem del XXI repeteix, amb unes altres fórmules i uns altres escenaris, allò que ja es troba en el gruix de la literatura universal entre el Gènesi i la Ilíada, i el segle XIX. És cert que Proust, Joyce, Kafka, Musil o Virginia Woolf van aportar coses de gran valor al gruix de la història literària. Però fins i tot aquests, com quasi tots els escriptors, tenen els seus precedents.
En suma: Aragay tenia molta raó en no posar èmfasi en l’escriptura, sinó en la lectura. Pel que fa al títol que enyorava aquell comentarista, els ximples no solament són el més estès en qualsevol país, sinó a la Terra i des de sempre: infinitus est numerus stultorum, diu el Cohèlet, i això no ha parat de glossar-se: vegeu El vaixell dels ximples, de Sebastian Brandt, l’Elogi de l’estupidesa (títol irònic), d’Erasme de Rotterdam, o Bouvard i Pécuchet, de Flaubert, una sàtira ferotge contra el tipus de ximple que més ha proliferat des del seu temps. Llegir fa abaixar sempre l’estadística de la ximpleria.
