Amb espurna triomfadora

No es pot dir el mateix de tots els reconeixements, però en aquest cas sí que es pot assegurar sense fissures: guardons com el premi Bernat Vidal i Tomàs són importants. I ho són perquè, per una banda, indiquen cada any i de manera periòdica alguns dels nous talents de la poesia en llengua catalana, però també acaben essent una celebració de grans noms que, quan el guanyen, assoleixen fites destacades de les seves respectives trajectòries. Aconseguir-lo va ser clau, per exemple, per a Lucia Pietrelli amb Violacions, com també ho va ser per a Anna Gual amb Molsa i per a Damià Rotger amb Arèola. També va ser absolutament fonamental per presentar, per primer cop, el treball d’un joveníssim Pau Vadell i Vallbona, que, i d’això ja fa 21 anys, s’estrenava i ara per ara és l’editor oficial dels premis de Santanyí a través del seu segell independent, AdiA Edicions, i no hauria de ser necessari esmentar que enguany és el comissari de l’Any Blai Bonet en el centenari de naixement de l’estimat autor santanyiner. Visca. Ara a les mans tenc el darrer lliurament d’aquesta baula que ret homenatge a un autèntic mestre encoratjador com fou Bernat Vidal i Tomàs, i aquest 2026 l’honor ha recaigut sobre les mans de Quela Servera-Turnes amb Compost present quasi constant, el seu primer volum, el seu bateig de foc.

Compost present quasi constant és una investigació sobre la desaparició, però no pas una extinció plàcida, amable: aquí hi ha la violència dels objectes que es rompen, de la matèria que pateix un procés de devastació i de putrefacció, dels cossos que s’enfronten a mil i un conflictes mentre respiren i van a la recerca dels plaers efímers, sí, però també l’agonia que es genera en el procés de deixar de ser, com si viure fos una lluita però la mort també. A partir d’aquí, reflexions sobre el pas del temps, sobre les relacions entre éssers humans, sobre els vincles que establim amb els elements naturals i artificials del nostre entorn… Es tracta d’un poemari coherent i definitivament i, mai millor dit, orgànic, i ja sé que era difícil que amb un títol així no ho fos. Es modula en seqüències d’arravatats versos lliures que segur poden ser poderosament recitables, per la seva energia i la seva ràbia i la seva fúria, i per l’humor negre i la mala llet que gasta amb una solemnitat furibunda i foteta al mateix temps. 

A tot això, i no és poc, s’afegeix una sensualitat valenta i decidida molt del meu gust, i això convida a indicar que ens trobam davant d’un altre noble exemple de poètiques del cos i de poesia mòrbida, en aquest cas també amb un caràcter arriscat, atrevit, experimental i incitador a revoltes que converteix Compost quasi constant, de Quela Servera-Turnes, en una de les propostes més engrescadores i a tenir en compte d’aquest 2026 sense cap casta de dubte.