“La ràbia és una emoció prehistòrica que ja no funciona”

BarcelonaFins a quin punt serveix d’alguna cosa indignar-se i enfadar-se amb un mateix o amb els altres? ¿I si resulta que, en realitat, són emocions caducades que ja no ens serveixen per a res? Aquesta és la premissa que defensa el psicòleg clínic Pedro Jara després d’anys com a terapeuta en el seu llibre Emociones fósiles (Aguilar, 2025).

"Em sorprèn que moltes de les afirmacions de la psicologia convencional i acadèmica diuen que l'enuig, la ràbia i la culpa, que és ràbia cap a un mateix, són emocions saludables, i que les persones que no les expressen mai tenen un problema", lamenta Jara. Per a ell, aquestes emocions ens van servir en un moment determinat de la història, però ara són, com bé diu el títol del llibre, emocions fòssils.

"La ràbia és una emoció adaptativa a les amenaces, greuges i situacions que requereixen un enfrontament cos a cos", continua el psicòleg. És a dir, la ràbia és una emoció adherida a la nostra programació biològica a través de milers d’anys d’evolució que té una funció adaptativa per protegir-nos d’amenaces i agressions físiques, com l’aparició d’un depredador o la lluita contra una tribu rival que posa en perill la vida del clan. En aquella època en què no teníem neveres ni cotxes, aquesta actitud "a curt termini i egocèntrica" era, en certa manera, adaptativa al medi.

En canvi, aquestes característiques primitives del nostre cervell són, avui, molt desadaptatives, segons Jara. Per començar, perquè avui dia les amenaces i agressions que rebem són més aviat del tipus "psicològic, social, econòmic o legal", i això requereix per part nostra "habilitats empàtiques, de comunicació i de presa de decisions molt més refinades", continua.

Actualitzar el 'software' emocional

És clar que fer aquest canvi evolutiu no és fàcil, tenint en compte que, en realitat, "les nostres condicions de vida han canviat molt ràpidament en un temps històricament molt breu", matisa Jara. "En molts aspectes, continuem sent uns micos que han creat un sistema de civilització per al qual estem molt mal equipats, amb una programació biològica i psicològica molt antiga i obsoleta", continua.

Per tant, segons el psicòleg, cal actualitzar el nostre software emocional i la nostra programació mental. Per aconseguir-ho, s’ha de fer un treball "sistemàtic i deliberat per crear unes condicions epigenètiques i uns models d’aprenentatge que modelin aquesta tendència instintiva que ara fa fallida", continua.

Evidentment, no és possible extingir i desinstal·lar la ràbia i la culpa, si paral·lelament no fem "transformacions profundes" en l'àmbit de l'autoestima, o si no treballem les nostres pors, frustracions, gelosies i moltes altres de les emocions que ens poden aclaparar al llarg de la vida.

Una utopia? Sí, però, segons Jara, és possible i desitjable anar en aquesta direcció. "Acabar amb la fam al món és una utopia, però seria miserable no treballar per aquest objectiu, perquè en teoria és possible i és el que s'ha de fer", compara. És clar que no és fàcil i cada persona ha de fer una feina d'observació i introspecció. "No podem negar que estiguem sentint emocions com la ràbia, però es tracta de no justificar-la, sinó d'analitzar-la i canalitzar-la", continua el psicòleg. Tan sols així, segons Jara, una persona és capaç de deixar de gestar i alimentar aquestes emocions. "S’adona de la seva inutilitat i comença a buscar alternatives molt més adaptatives", continua.

Per al psicòleg, és perfectament possible evolucionar cap a aquesta consciència moral basada en l’empatia, la compassió i la voluntat de cooperació i aprenentatge. Per aconseguir-ho, proposa alguns consells a l’hora d’enfrontar-nos a situacions en què pugui brollar la nostra ràbia de dins.

Primer de tot, "cal que decidim clarament quins són els límits del que considerem tolerable o permissible en el tracte que rebem dels altres", aclareix. Un cop es té clar aquest límit, hem de ser persistents en defensar-lo per no deixar que ningú vagi més enllà del que considerem acceptable. L’important, però, és comunicar-ho "en un to escrupolosament neutre i sense càrrega emocional", continua Jara. Frases com "T’adones que..." o "Ets conscient que..." són frases amables però contundents, amb què es pot informar l’altra persona que està superant un límit i amb què, de manera educada, se li pot demanar un canvi en l’actitud. Si la persona no fa cas, se li ha de continuar insistint o no escolta raons, "el millor és marxar i dir-li que quan canviï d’actitud es podrà continuar amb la relació", conclou.