Camp de sang

Haceldama és un mot arameu (Akeldama) que significa 'camp de sang'. Fa referència al tros de terra comprat amb les monedes de Judes que després es convertiria en un cementiri d’estrangers. És també el títol de la segona i tan injustament maltractada novel·la de Blai Bonet, que ara torna a veure la llum gràcies a una curosa edició de Nicolau Dols per a Club Editor, segell que ja ha aconseguit recuperar totes i cadascuna de les novel·les editades de l’autor. La fita és doble, ja que l’obra torna a respirar amb la veu primigènia originàriament concebuda pel desfermat novel·lista, sense les correccions excessives i innecessàries que havia patit a l’Editorial Aymà i que havia arrossegat en la reedició a Ensiola. Per tant estam davant d’un noble acte de recuperació literària, però també davant d’una autèntica festa que arriba al bon començament d’aquest Any Blai Bonet que tot just s’ha encetat. Per tant, som testimonis d’un esdeveniment cultural de primera magnitud. 

El que aconsegueixen Nicolau Dols i Club Editor no és només rescatar un llibre sovint infravalorat, sinó també restituir una veu i un corpus, retornar al lector l’accés a un gran creador que massa sovint ha estat llegit com a perifèric i com a esbojarrat quan, en realitat, és un geni irradiant i fèrtil que assumeix la potència de les pròpies contradiccions, que en efecte no són poques en la vida i les obres i els miracles de Blai Bonet. Amb Haceldama, doncs, Bonet torna a les taules de novetats amb tota la seva grandesa i ens recorda que la literatura catalana també és capaç d’arriscar, de sacsejar i de possibilitar altres mirades, altres estils, altres maneres de fer. La tràgica i camusiana història d’Andreu Crous no avança talment una columna marcial, sinó més aviat com una constel·lació que es forma a partir de peces disperses aparentment desencaixades per culpa de la violència del relat. Bonet articula la trama de manera fragmentària i polifònica, com si el món només pogués explicar-se des d’una pluralitat de veus, registres i perspectives. Les escenes se superposen ben igual que capes d’una pintura matèrica d’Antoni Tàpies, i acaben definint una composició que no és plana ni unívoca. Aquesta estructura, que alguns anomenarien postmoderna i d’altres, visionària, funciona gairebé com un 'collage': retalls que, un cop connectats, revelen l’exaltat mapa intern del personatge i la brutalitat de la vida. Tal trencaclosques vibrant confirma que cap identitat no és tancada sinó un procés, una lluita i una respiració feta a partir de furors verbals.

Blai Bonet va ser un meteorit únic d’una intensitat desconcertant, sensual i radicalment moderna en la literatura catalana, i (re)llegir 'Haceldama' hauria de ser una de les estrictes i felices obligacions d’enguany.