Sexes pinçant-se com crancs que es xuclen

Poema del desig és un cant èpic que assumeix des del principi una elevada ambició filosòfica i poètica. Rosa Font Massot modula el seu nou cant a partir d’un marc teòric que ella mateixa explicita: un diàleg amb Baruch Spinoza i Simone Weil. Del primer pren la idea que l’essència de l’ésser humà és el desig. De la segona, la intuïció que el desig projecta l’ésser humà cap a l’absolut i cap a l’il·limitat. Aquestes dues columnes pensamentals sostenen una investigació literària que entén el desig no només com a impuls eròtic sinó com a pensament, llenguatge i potència de projecció ontològica. L’obra basteix un espai literari on el desig no es tanca en la relació entre cossos, s’expandeix fins a fondre’s amb el món: el desig és fusió amb la natura, amb el que es percep i amb el que som. Aquesta expansió converteix l’experiència del desig en una manera de conèixer, de dir i d’habitar la realitat. El cos no és tan sols pura matèria desitjant, també és un fascinant vehicle cognitiu.

L’estructura del volum en set parts funciona talment una arquitectura simbòlica molt precisa. Set parts com set dies de navegació, com el trajecte d’una barca que esventra l’úter de la nit, com les set jornades de la creació del món segons el relat bíblic. Aquesta imatge de desplaçament i de travessia marca el to del llibre, que avança per acumulació d’intensitat i no pas per progressió narrativa. Cada secció aprofundeix en una variació del desig, com si es tractàs d’un ritual que requereix una sèrie de repeticions, retorns i aprofundiments consecutius. Un dels aspectes més remarcables del Poema del desig, de Rosa Font Massot, és la seva carnalitat verbal. La paraula esdevé cos, i per això les imatges posseeixen una força física tremenda. Tal aposta converteix el llarg poema fragmentat en una autèntica experiència sensorial. En aquest sentit, Poema del desig sorprèn també per la presència d’imatges de violència física pertorbadora. Aquestes imatges no són gratuïtes ni ornamentals: posen en joc la dimensió més radical del desig, aquella que desborda el plaer i s’acosta al risc, a la pèrdua i a la dissolució del subjecte. El desig apareix així com una força ambivalent, creadora i devastadora alhora. La il·lustració de Joan Tibau dialoga amb el text sense subordinar-s’hi. No resumeix ni explica: reforça el caràcter orgànic i visceral del volum en un sol cos expressiu de bella factura a l’editorial Proa.

Cal també situar aquests versos dins un context més ampli de poesia eròtica contemporània. No és casual que Rosa Font Massot participi en la recent antologia Un llumí a la llengua, publicada a la cobejada col·lecció Idil·lis d’Edicions de la Ela Geminada, ja que Poema del desig és un llibre sensual, intens i valent gràcies a un risc expressiu que explora el desig com a font fundacional.