Exaltacions Gabriel Caballero

Semblava que Julià de Jòdar havia abjurat pasolinianament de l’escriptura després de la colossal i inclassificable novel·lassa El desertor en el camp de batalla a Proa. Però va tornar. I quin retorn! Tot gràcies a la delicada insistència de l’equip de l’Editorial Comanegra, que el va convidar a perpetrar Els vulnerables, preqüela de la magna trilogia L’atzar i les ombres, que va continuar remenant la cua amb l’orsonwellesià volum La casa tapiada. Per tant, no era un tríptic sinó tota una saga, que ara s’eixampla, per a felicitat nostra, amb Les nits en blanc. Tanmateix, durant aquest temps d’espera, la ploma de Julià de Jòdar ha continuat remenant-se, i ho ha fet amb dos volums destacables: Variacions Gabriel Caballero a Pont del petroli (les mostres més destacades de la seva psicogeografia badalonina) a La remor dels confins a Ensiola (recull d’una vintena d’articles literaris d’alta volada). Per no parlar del volum col·lectiu, coordinat i editat per Júlia Ojeda, que va veure la llum a Lleonard Muntaner, Editor: La forja dels dies. Aproximacions crítiques a l’obra de Julià de Jòdar. Poca broma.

Les nits en blanc demana una lectura activa, participativa. La narració –bellament escrita amb fulgors d’estil rococó– es veu ampliada a partir de diàlegs metanarratius –que comenten la jugada– i d’una variada amalgama de textos que ofereixen un riquíssim ventall textual. L’objectiu? Crear un sublim tsunami de veus, de perspectives, de punts de vista, de possibilitats d’interpretació. Tot plegat per posar en dubte l’autor (és viu o no?), la veu narradora (qui dimonis ens està venent el peix?), la història (va passar o no va passar així?) i la reinvenció literària dels fets (i aquí és quan tots i cadascun dels engranatges del vast univers Julià de Jòdar van traient el cap en un fascinant multivers literari tan sols comparable amb el de l’aliat Miquel de Palol). A través de l’huracà de pàgines extraordinàries, som testimonis del periple del gran personatge dejodarià, Gabriel Caballero, entre els vuitanta i els primers anys dos mil, és a dir, un compendi d’il·lusions, enamoraments, passos, fracassos, èxits i metamorfosis camaleòniques enmig d’un portentós amor melodramàtic i la traïció de la Transició. El resultat? Una nova obra prodigiosa.

I, a més a més, gaudim de la certesa que la saga continua, i continuarà, amb un títol que ja s’havia anunciat i que torna a treure el cap: La resurrecció de la carn. No em reca explicitar que l’esper amb candeletes. Ja que hi soc, i com que venim del magnífic monogràfic dedicat a Biel Mesquida, quan començarem a organitzar-nos per consagrar congrés i festassa a un dels nostres millors autors com és Julià de Jòdar? Car jo m’apunt al bombardeig. Mentrestant, (re)llegim Les nits en blanc i tota l’obra d’aquest tità dit Julià de Jòdar. Visca i avanti!