Exaltació d’extinció

La publicació de la monumental novel·la bernhardiana Extinció en català per part de Quid Pro Quo Edicions, amb grandiosa traducció de Clara Formosa Plans, és un esdeveniment literari de primer ordre. La novel·la més ambiciosa de Thomas Bernhard arriba, finalment, amb una edició catalana capaç de sostenir l’exigència extrema del seu estil: frases llargues, obsessives, circulars, que funcionen com un mecanisme de pensament més que no com una simple narració, cosa que confirma que Bernhard no era, només, un mestre de les narratologies més furibundes sinó un veritable pensador del Zeitgeist epocal.

Extinció és una extraordinària aventura narrativa que es planteja talment un procés d’aniquilació simbòlica en marxa. El salvatge narrador instal·lat a Roma, Franz-Josef Murau, escriu després de rebre la notícia d’un accident de cotxe dels seus pares i del seu germà. Aquest fet desencadena un llarguíssim exercici de memòria i destrucció moral del passat familiar, especialment del món d’origen representat per un lloc que sembla condensar tots els forats foscos del cosmos: Wolfsegg. Thomas Bernhard converteix aquest retorn en una operació implacable: la voluntat del protagonista d’extingir la seva herència social, cultural i afectiva a través de les paraules més crues i devastadores.

La força del llibre resideix en aquesta prosa hipnòtica i reiterativa que avança per acumulació, indignació, emprenyamenta, mala llet, extrema lucidesa… Bernhard dissecciona la hipocresia de la família aristocràtica austríaca, la persistència subterrània del nazisme i la impostura cultural europea. Però ho fa sense solemnitat i amb una ironia corrosiva que transforma el monòleg interior en una forma de combat radical. Davant segons quines frases és normal que més d’un crític literari hagi arribat a la conclusió que Bernhard arriba a l’apogeu de l’humor més negre en literatura. Hi ha estones en què l’angoixa t’aclapara, però sovint no pots deixar d’esbutzar-te de rialles. L’esplèndida traducció de Clara Formosa Plans és senzillament sublim. Reprodueix amb una precisió admirable el ritme bernhardià, aquesta respiració torrencial de pulmons malmesos que podria col·lapsar fàcilment traslladada a una altra llengua. El resultat és una adaptació catalana viva, poderosa i musical que permet sentir, amb tots els matisos, la irredempta intensitat del pensament de Bernhard sense pèrdues ni domesticacions. Gràcies, Clara! Per aquesta obra i per tot el que has fet, et mereixes tots els premis de traducció.

Extinció se’ns confirma com una de les grans novel·les europees del segle XX i alhora com una lectura inevitablement contemporània: una autòpsia del passat feta amb la voluntat ferotge, rabiosa, de sobreviure contra la intempèrie.