Ecce Dona

Lluny del tren d’Antònia Vicens és una novel·la que colpeja amb una força poc habitual i que confirma, pàgina rere pàgina, l’indomable talent d’una autora ja imprescindible. La publicació que ha fet La Magrana vint-i-cinc anys després de la primera edició no és només un acte de justícia, sinó sobretot una invitació a (re)descobrir una obra que continua sent radicalment vigent. La història de la Cecília, immersa en un vertigen emocional i físic marcat per la sida, va avançant amb una intensitat desarmadora i visceral: Vicens no edulcora res, no protegeix el lector, i és precisament gràcies a aquesta mirada despullada i descarnada que es desplega, violentament, un dolorosíssim martirologi d’una ànima càndida enfrontada a un calvari que la deixa feta una Ecce Dona. El patiment, la por, el deliri, la fragilitat i les converses i interactuacions amb els àngels no són descrits, són narrats i viscuts en primera persona a través d’una prosa incisiva, feridora, que converteix la lectura en una experiència crua, profunda i inoblidable, una lectura implacable que –ho sé de bon de veres– pot arribar a generar conseqüències fisiològiques.

Un altre dels grans mèrits d’aquest crit immisericorde és la seva brutal capacitat per retratar un estat interior amb veritats que incomoden, però que també emocionen i commouen. Les imatges són sovint extremes, la veu narrativa oscil·la entre la innocència i el desbordament, i aquesta tensió sostinguda basteix una cosmovisió literària d’un abrandament bestial. Vicens aconsegueix que el lector entri dins la ment i el cos de la protagonista amb la seva veu. Particularment brillants són els recursos narratològics, fins al punt que algunes escenes terminals aconsegueixen que l’angoixa traspassi la frontera del text. Lluny de ser un exercici gratuït de crueltat, aquesta intensitat respon a una voluntat artística clara: dir allò que costa de dir, posar paraules a certs tabús, fer visible allò que sovint s’oculta hipòcritament. Per aquests motius, Lluny del tren, d’Antònia Vicens, va ser pionera fa un quart de segle i ara és un triomf actualíssim que dialoga amb la tendència neogrotesca.

A més a més incorpora una mirada crítica inclement sobre el món literari català, retratat amb ironia i una mala llet lúcida que desemmascara les vanitats, les misèries i les obsessions pels premis i el reconeixement. Aquesta dimensió satírica enriqueix el volum i li afegeix capes de lectura, demostrant la destresa de Vicens per combinar introspecció, denúncia social i ambició literària. Lluny del tren no és només un llibre dur: és una proposta valentíssima, radical i necessària que confirma Antònia Vicens com una de les veus més salvatges i autèntiques de la literatura.