"És millor ser una prostituta que un polític"
Per Plutarc, sabem que l’hetera Timandra va ser l’amant del general i polític Alcibíades (450 aC - 404 aC), una gran figura de l’època de Pèricles i Sòcrates, aquella Atenes enfrontada amb Esparta durant la llarga Guerra del Peloponès, que va durar vint-i-set anys. Poca cosa més se’n coneix, de Timandra. Aquest buit femení, tan habitual en la història, és el que va permetre l’escriptor grecosuec Theodor Kallifatides, prou conegut dels lectors catalans pels seus textos autobiogràfics, convertir-la en una dona meravellosa i fer-la protagonista d’una novel·la que ell mateix considera un dels cims de la seva obra. És, en efecte, una bella història d’amor i de mort. "Tot era tan estrany. El bé i el mal, la vida i la mort, l’amor i l’oblit. Una cosa s’endinsava en l’altra, una cosa naixia de l’altra i tornem al principi, en un moviment incessant, com les onades del mar", diu Timandra.
La rialla i la mentida, els enigmes sense resposta, la llibertat en l’amor, els plaers en la foscor, sofismes i paradoxes, somnis de poder, la grandesa de l’ànima i la desmesura de la carn, la venjança, la justícia i l’amistat, els déus terrenals, la passió per les idees, i el pas del temps i la mort com les úniques certeses... Hi és tot, a Timandra (Galaxia Gutenberg, en traducció de Montserrat Camps), una gran singladura humana, un homenatge a la Grècia clàssica: origen i final. Què és el que no podem trobar en aquell petit univers? Kallifatides sap concentrar en una vida tota la saviesa immortal d’aquella civilització iniciàtica. ¿O potser va ser un final i el que ha vingut després només són escorrialles?
Timandra, l’hetera, la prostituta, la dona lliure empoderada del seu cos, l’enamorada que parla de tu a tu al seu amant, la mare que renuncia a la filla, l’amiga de Sòcrates... "Jo no era ni un filòsof ni un polític. No podia governar ni el pensament ni les accions dels homes. Jo era una hetera. Proporcionava plaer i joia eròtica. Res més. En el millor dels casos potser despertava algun somni que els homes duien a dintre com una ostra du una perla". De nou el mar. "La vida s’assembla a un mar obert, en què tots els viatges són possibles". Timandra, serenor interior i tempesta dels sentits, plor i joia. I paraula. "La meva ment ha esdevingut el meu punt erogen més sensible".
El gaudi i el perill de la paraula travessen tota aquesta aventura àtica, democràtica, hel·lènica. Les persones "no solament estimen amb les paraules, sinó que estimen les paraules mateixes. Són la seva realitat extrema". Paraules que ressonen a l’àgora política: "Només una ciutat refinada i democràtica té escàndols. Els bàrbars no tenen escàndols, ni tampoc els tirans. La democràcia té el seu preu". El preu de la retòrica i la demagògia, aleshores com avui. "És millor ser una prostituta que un polític", havia dit un dia ella.
Sòcrates cercava el coneixement i la virtut, Heràclit creia en el canvi... I Alcibíades? Ambiciós i encès, no tenia fe en res: "Jo faig la guerra com faig l’amor, sense prejudicis", li diu a Timandra quan s’acosta el final, tots dos sols, refugiats en una caseta de camp a Frígia. Fan l’amor i parlen. Dues ànimes lliures, bessones, encadenades per una força invisible. Tots dos sabien, ella com a hetera i ell com a polític i militar, que ser estimat per tothom és com ser estimat per ningú. Només es tenien l’un a l’altre.
Han passat els segles, però llegim aquesta fabulosa recreació d’aquell món grec de fa 2.500 anys i és com si l’enyoréssim, com si l’haguéssim viscut en somnis. Com si, a la vora de l’aigua salada, sentíssim encara avui els sospirs sufocats d’una irreal nit d’amor.
