Lingüicides

És diumenge al vespre. Soc en un hotel de Barcelona perquè l'endemà agafo un avió matiner cap a Londres. Cap a les vuit decideixo baixar a sopar abans de fotre'm al llit i passar la nit en vetlla, per variar. Surto i davant mateix veig una pizzeria. Collonut, una mica de carbohidrats m'aniran de perles per agafar forces. Tot just acabo d'entrar al local i una dona ben amable em rep. "Hola –dic jo–, que podria sopar?". La seva resposta és automàtica: "Cómo?". "Sopar", repeteixo, fent el gest universal amb les mans quan tens gana. "Lo siento, no entiendo". Cagunlou, ja hi som. ¿Com és possible que un restaurant a Barcelona no entengui el verb pel qual existeix? No he demanat pas aixopluc o recer o qualsevol paraula aliena al gremi de l'alimentació, per l'amor de Déu! En sec tinc un cop de sort, el xef surt de la cova i observa el nostre diàleg de besucs. Efectivament, la seva resposta posa fi a l'atzucac idiomàtic en el qual ens trobem: "Dile que esto es una pizzería, aquí no servimos sopa!"

Sí, ja ho sé. Fa gràcia si no fos perquè no en fa gens. No en fa perquè, si un restaurant cèntric de Barcelona és incapaç d'entendre la paraula sopar, tenim un problema greu. Vol dir que en tots els anys que porten treballant a l'Eixample mai els ha calgut entendre el català. I sabeu el motiu? El motiu és que cada catalanoparlant que hi ha entrat a fotre's una Napolitana ho ha fet en castellà, per si de cas, o en el millor dels casos ho ha fet en català tímidament, i al sentir la paraula màgica, és a dir, "cómo?", ràpidament ha reculat i s'ha amagat l'idioma a la butxaca, embolicant-lo amb la mascareta.

I així anem, omplint-nos la boca d'independència i estelades al balcó i al mateix temps assassinant la nostra llengua cada cop que tenim l'opció de dignificar-la. Ho fem quan ens dirigim a una persona amb color de pell més fosca i els neguem l'opció de practicar el català amb nosaltres. Ho fem demanant una talla "treinta y seis" a la dependenta del Zara o quan pugem al taxi i diem com autòmats que ens portin a "Paseo de Gracia", sense saber que el taxista és de Vilanova.

Per cert, la mestressa de la pizzeria es va disculpar per no entendre'm i al final del sopar em va convidar a un limoncello. No, és clar, la culpa no és seva.