Ja no tinc ales, però el meu àngel encara creu en mi

Vaig descobrir el poeta Ramon Guillem gràcies a les cançons que havia creat el cantautor Miquel Gil a partir d’alguns dels textos més emblemàtics de l’autor de Catarroja. Des d’aleshores el vaig anar llegint amb avidesa i fins i tot vaig tenir la sort de conèixer-lo, i dic “sort” perquè era un exemplar excels d’ésser humà. El nostre primer encontre en persona va ser, precisament, a Llucmajor durant la celebració d’uns premis Cavall Verd de l’AELC organitzats per Miquel Bezares i dedicats a Maria Antònia Salvà. Entre rialles li vaig parlar de l’antologia de poesia jove que estàvem preparant llavors, Pedra foguera, i el rostre se li va descompondre en un dels blancs més pàl·lids que he vist mai abans de dir-me que aquell era el títol que ell havia pensat per al poemari que estava escrivint. El va haver de canviar, però cap a millor, ja que el seu llibre es va acabar dient Abisme i ocell, com a homenatge al compositor Olivier Messiaen i al famosíssim moviment “Abîme des oiseaux” del Quatuor pour la fin du temps. 

Entre aquesta trobada iniciàtica amb au musical al fons fins a la seva tràgica mort massa prematura hi varen haver incomptables diàlegs i intercanvis i apassionaments des de Manresa fins a Sitges. Ramon Guillem va ser, sempre, un home divertidíssim, un lector fi com pocs, un encomanador de passions literàries, un rapsode sensacional, un excel·lent prosista i un dels millors poetes de la seva generació. Després que faltés, han vist la llum Carn d’oblit a Bromera i Ales a Edicions del Buc: dues portentoses obres pòstumes, dos comiats, dos testaments, dos cops de puny amb forma de llibre que colpeixen per la seva clarividència, per la seva concentrada capacitat de generar epifanies verbals i vitals idèntiques a les revelacions que s’aconsegueixen en els instants definitius en què una saviesa primordial s’imposa en la seva màxima essència.

En un epíleg extraordinari, Jaume Pont analitza la grandesa d’aquests versos terminals i del viatge que proposen des de la indagació de la foscor fins a l’extrema experiència de llum i claredat. 'Ales' és un llibre excepcional carregat d’imatges demolidores i fulgors metafísics, i en l’emotiva nota a l’edició que proporciona Mercè Claramunt ens acostam als procediments vitencs i textuals d’un autèntic mestre de les nostres lletres, una persona senzilla però erudita, un demiürg dels engranatges de l’emoció. De bracet de Hölderlin o Rilke, Guillem fa un viatge a les arrels per acomiadar-se i acaba configurant alguns dels poemes elegíacs més poderosos de la història de la literatura: poemes prodigiosos com 'Casa' i 'Temps' sacsegen i estremeixen. Perquè, com bé sentencia Ramon Guillem per concloure el seu volum súmmum, malgrat el tall esmolat de la navalla, la vida sempre es renovella.