Si ets alemany, pots guanyar un xalet de luxe a Mallorca per 25 euros

Resulta que hi ha alemanys que no somien en alemany: somien en el català més genuí de la Mallorca interior. No somien amb els Alps bavaresos, amb els seus poblets ordenats i perfectes, ni amb els boscos impenetrables de la Selva Negra: clouen els ulls i el que apareix a la seua ment és el perfil abrupte de la serra de Tramuntana. Aquests són els seus somnis. Només això explica que la ‘casa dels somnis’ d’un alemany es trobi 1.560 quilòmetres més avall de Berlín, a l’hospitalària illa de Mallorca.

‘Traumhausverlosung’ vol dir ‘sorteig d’una casa de somni’. També és el nom d’una rifa molt popular a Alemanya; cada tres mesos se sorteja un nou habitatge, sempre en indrets pintorescos, sempre xalets que es necessiten dos dies per fregar-ne el terra sencer. Els únics requisits per concursar-hi són tenir 18 anys i una casa en propietat a Alemanya; això garanteix a la pràctica que els participants siguin alemanys, sense haver d’exigir-ne la nacionalitat. Hem tengut l’honor que la darrera casa sortejada fos una bella propietat al Pla de Mallorca, un xalet de 230 metres quadrats amb piscina i un jardí mediterrani “amb palmeres i oliveres”. Es guarden bé de concretar quin municipi és. El guanyador, un berlinès de 60 anys, ha invertit 25 euros a la rifa. La casa està valorada en dos milions.

Que els alemanys se sortegin entre ells un xalet a Mallorca, mentre hi ha gent nascuda aquí que ha d’emigrar perquè no pot pagar una habitació, no és cap obscenitat. No és cap obscenitat que hi hagi jubilats que se n’han d’anar després de treballar aquí tota la vida. O treballadors que han de viure en caravanes. O places de metge, professor o policia que no hi ha manera de cobrir. No és cap obscenitat. Al contrari, és una demostració d’economia pràctica: el meu PIB és més gros que el teu PIB, així que tu te’n vas i jo venc. El PIB per càpita alemany és de 56.000 euros, l’espanyol, de 32.000: puc comprar el lloc on vius. Fi de la discussió, més val que ho aprenguis.

Una segona residència en un país més pobre

És la lògica que hi ha darrere de l’adquisició d’una segona residència en un país més pobre; si aquestes adquisicions comencen a multiplicar-se, es produirà una alça dels preus que la població local no podrà assumir. És la lògica que hi ha darrere del nomadisme digital, joves de més poder adquisitiu i que treballen en remot; si a una ciutat en desembarca una certa quantitat, provocaran l’alça dels lloguers. Gent amable i civilitzada, sense cap dubte, i perfectament conscients que el seu poder adquisitiu és més alt que el dels residents. Per això són aquí i no a ca seua. I perquè els agrada aquesta terra; el sol, les platges, el paisatge, la gastronomia, la festa, el sentit de la vida mediterrani... En realitat, es tracta d’una declaració d’amor. I t’estimen tant i t’abracen tan fort que comences a notar que t’ofegues; primer la pressió dels preus augmenta, després el teu compte corrent s’asseca, finalment l’oxigen no t’arriba als pulmons.

Així que, la rifa d’un bocí de Mallorca entre alemanys ens l'hem d’agafar com una passa més en un procés inevitable, com una cosa que cau pel seu propi pes. Estava escrit. De fet, no consta que ningú hagi protestat; ni el Consell de Mallorca ni el Govern balear han dit ni piu, ni cap partit ha dit res; ni els de Vox, ni els del PP, ni els del PSIB, ni els de MÉS per Mallorca... Tothom ho troba la cosa més normal.

'Sortejar un aborigen'

El següent pas ha de ser, necessàriament, sortejar un aborigen. No ‘contractar-lo’ de jardiner o de mainadera d’una enjogassada prole d’infants blanquets i rossos. No ‘adquirir els seus serveis’: obtenir-ne ‘la propietat’. El que antany es deia ‘tenir un esclau’, terme que, avui en dia, i en el context de la moderna Unió Europea (protectora dels drets humans i digitals), hem de descartar en favor d’una denominació més adient, com ‘població local beneficiada’.

Estava escrit. Si us hi fixau, a la popular nadala Fum, fum fum, el nen Jesús ja era “blanquet i ros”. És una nadala catalana ben antiga, que es canta tant a Catalunya com a València i a les Illes. El nen Jesús no és morè com molts dels que hem tengut la sort de néixer a la vora del Mediterrani. No és com devia ser Jesucrist de veres: de pell obscura, cabells foscos i ulls castanys, com correspon a un jueu hebreu de l’Orient Mitjà. No: és un nen de raça caucàsica. És blanquet i ros, en reconeixement de la superioritat dels nostres socis europeus, sempre un poc més europeus que nosaltres. O, almenys, un poc més rics. La nostra submissió estava escrita. Hi estàvem predestinats. Deixau el càvec, l’aixada, el ganivet de les matances; deixau el mòbil i l’ordinador. Deixau-ho tot i posau-vos en fila: el sorteig està a punt de començar.