Entrevista
Suplements 26/01/2023

Harrison Ford: “Mai a la vida he anat al psiquiatre”

Entrevista amb l'actor, que s'estrena a la petita pantalla amb la sèrie 'Terapia sin filtro' on interpreta un terapeuta i, tot i el pas dels anys, manté els seus compromisos amb el cinema

Adam Nagourney / The New York Times
9 min
Harrison Ford en una imatge recent.

Nova YorkDurant vint mesos i en plena pandèmia, Harrison Ford ha rodat a Anglaterra una seqüela d’A la recerca de l’arca perduda; ha filmat a Burbank una comèdia de deu episodis, Terapia sin filtro, que s'estrena aquest divendres a Apple TV+, i ha arriat bestiar muntanya amunt a les temperatures sota zero de Montana per a 1923, la recent preqüela de la sèrie Yellowstone, un western de gran èxit. I també ha celebrat el seu 80è aniversari.

“He treballat pràcticament sense parar, i això no és el que acostumo a fer”, diu Harrison Ford, sense afaitar, amb texans blaus i botes, arrepapant-se en una butaca al Luxe Sunset Boulevard Hotel. Som a principis de desembre i l’actor passa una nit a Los Angeles per a l’estrena de 1923, que s'acaba d'estrenar als Estats Units. I l’endemà al matí marxa cap a Las Vegas per a la següent projecció. Una parada més després d’una temporada de rodatges, viatges i promocions que deixaria baldat qualsevol actor amb la meitat de la seva edat.

“No sé com ha passat –diu, i fa un glop de cafè–. Però ha passat”.

Fa 45 anys que Harrison Ford es va fer famós a la pantalla com a Han Solo a la primera pel·lícula de La guerra de les galàxies. Posava així els fonaments per a una carrera de gran èxit en què ha personificat algunes de les franquícies cinematogràfiques més taquilleres de la història. Ha aparegut en més de 70 pel·lícules, amb una recaptació total mundial de més de 9.000 milions de dòlars. A aquestes altures, doncs, sembla que ja no li queda res per demostrar.

Ford va interpretar per primera vegada Han Solo a la saga de George Lucas quan tenia 35 anys.
Harrison Ford va interpretar el policia John Book a la pel·lícula 'L'únic testimoni', del 1985.

Ni parlar-ne de retirar-se

Però ara que ha arribat a una edat en què molts dels seus coetanis han desaparegut de l’escena pública, Harrison Ford no vol afluixar, i ni de bon tros pensa en retirar-se al seu ranxo de Jackson (Wyoming) per passar-hi més temps. Encara prova coses noves –1923 és el seu primer gran paper televisiu–, encara busca un nou personatge, encara sent l’impuls de posar-se davant de la càmera.

“M’encanta –diu–. M’encanten els reptes i el procés de fer una pel·lícula. M’hi sento com a casa. És el que he fet tota la vida”.

I per què hauria d’afluixar? No mostra cap senyal de deteriorament, ni físic ni mental: es mou de pressa i amb agilitat quan entra al Luxe per a la nostra entrevista, amb la gorra ben calada, i també més tard quan socialitza amb tothom a la festa posterior a l’estrena, al restaurant Mother Wolf de Hollywood. Amb aquest ritme de treball i l’eclecticisme amb el qual selecciona els personatges –com ara el de Jacob Dutton, el ranxer foguejat i tip de tot que protagonitza 1923–, sembla tan decidit com sempre a demostrar que pot anar més enllà de l’heroi de pel·lícules d’aventures que ha donat al món Han Solo i Indiana Jones.

“Pot adormir-se sobre els llorers: des del punt de vista econòmic no necessita treballar”, diu Mark Hamill, que feia de Luke Skywalker a La guerra de les galàxies i que, als 71 anys, no troba a faltar les trucades despertador a les cinc de la matinada ni tot l’enrenou que comporta buscar un nou paper. “Fer un altre Indiana Jones... Em té impressionat”.

Harrison Ford té fama de brusc i poc receptiu, d’actor poc donat a la introspecció i amb poca paciència per a les preguntes introspectives. I això s’ha notat en alguns instants durant els 45 minuts que hem estat junts: “Sé que m’he ficat en un carreró sense sortida i que ara vostè m’haurà de demanar que li descrigui el personatge”, diu en un moment donat. “Però no vull”.

Sigui com sigui, Harrison Ford es mostra afable, relaxat i reflexiu gairebé tota l’estona. Es tracta d'una gira promocional i, amb mig segle d’experiència, sap què ha de fer. “He vingut aquí per vendre una pel·lícula”, diu, tot i que, per descomptat, ha vingut per vendre una sèrie televisiva i, fins a cert punt, per vendre’s a ell mateix.

“No vull reinventar-me –diu–. Només vull treballar”.

Herois imperfectes

Harrison Ford sempre ha sigut alguna cosa més que una de tantes estrelles carismàtiques del cinema d’acció de Hollywood. Sabia actuar. Exhibia també l'arrogància i el somriure d'autosatisfacció típics, però els feia servir per construir herois complexos, amb defectes i inseguretats, com John Book, el detectiu de L’únic testimoni; Jack Ryan, l’analista de la CIA que protagonitza les novel·les de Tom Clancy que van inspirar les pel·lícules, i Rick Deckard, que a Blade runner lluita contra humanoides dissenyats per l’enginyeria genètica.

Durant gran part de la seva carrera, aquest estil l’ha diferenciat d’altres estrelles del cinema d’acció, sempre monosil·làbiques i musculoses, com ara Arnold Schwarzenegger o Jean-Claude Van Damme, i això sempre ha sigut part integrant del seu atractiu. Hamill diu que és el que li va cridar l’atenció la primera vegada que van treballar junts: “Era fantàstic, estava de tornada de tot, sempre cautelós, una mica sarcàstic, despreocupat”.

La televisió no és un terreny del tot nou per a Harrison Ford. Quan George Lucas el va seleccionar per a la pel·lícula American graffiti, del 1973, en què feia d’aficionat a les curses d’acceleració amb el cap sempre tapat amb un barret blanc de vaquer, tenia 30 anys i es guanyava la vida treballant de fuster a temps parcial a Los Angeles. Des de finals dels anys 60 ja havia anat trobant papers modestos en sèries com Ironside, El virginià i Gunsmoke.

El rodatge de 'Blade runner'.
'Blade runner'.

El seu paper a 1923 és de tot menys modest: fa d’oncle rebesavi de John Dutton III, el patriarca de la família interpretat per Kevin Costner a Yellowstone, el drama més popular de la televisió. Com en el cas de Yellowstone, 1923 té múltiples vessants: les vistes del Far West, les grans preses aèries i la complexitat dels personatges i les seves històries. El paper de la seva dona l’interpreta també una altra gran estrella, Helen Mirren, que dona vida a la Cara, la dura matriarca de la família.

Harrison Ford mira poc la televisió –diu que no té temps– i, quan el seu agent li va proposar el paper, no sabia gran cosa de Yellowstone. (Per preparar-se ha vist alguns capítols de 1883, la primera preqüela de Yellowstone, que segueix una generació anterior de la família Dutton quan viatgen cap al Far West en caravana per fundar el ranxo familiar.) Qui hagi vist Joc de trons o Breaking bad en tindria prou amb un avançament del capítol pilot per reconèixer les ambicions cinematogràfiques de 1923. Però aquests últims quatre mesos han sigut una sorpresa agradable per a Harrison Ford.

“Continuen dient-ne televisió”, diu, assenyalant una pantalla que hi ha la sala del costat. “Però és molt poc televisiu. És... No ho sé, un immens retaule. És una història tremendament ambiciosa que s’explica des d’una dimensió èpica. Crec que és una dimensió enorme per a la televisió”.

Explica que va acceptar el paper quan Taylor Sheridan, el principal creador de la franquícia Yellowstone, el va convidar al seu ranxo als afores de Fort Worth, a Texas, i li va explicar a grans trets el personatge. (“Tinc 80 anys i faig veure que en tinc 77 –diu Ford amb un somriure irònic–. És una mica exagerat”.) A Ford li intrigava Dutton, un ranxer estoic i pessimista que els últims anys de la seva vida ha de lluitar per protegir les seves terres i la seva família. “El personatge no és dels que acostumo a fer”, diu, i el compara amb el paper de psiquiatre que interpreta amb Jason Segel a Terapia sin filtro, una sèrie creada per Segel, Bill Lawrence i Brett Goldstein (de Ted Lasso), que s’ha estrenat aquesta setmana a Apple TV+. “Mai a la vida he anat al psiquiatre”.

Un rodatge en condicions extremes

El rodatge de 1923 ha posat a prova la seva capacitat de resistència i el seu amor a l’ofici. Montana ha demostrat ser un lloc brutal per treballar. Els actors i l’equip tècnic s'han enfrontat a tempestes de neu i vent i temperatures gèlides durant jornades de deu hores gairebé sempre a l’aire lliure. “Ha sigut un malson”, diu Timothy Dalton, un antic James Bond que interpreta un ranxer que planta cara a Harrison Ford pel control de les terres. “Som dalt d’un turó amb un vent huracanat que se’ns tira al damunt. Les càmeres es congelen. Els dits dels peus se’t congelen”.

Ben Richardson, que ha dirigit la majoria d’episodis de 1923, explica el rodatge de les escenes en què Harrison Ford s’enfila a cavall per muntanyes escarpades, amb vents esmolats que li venen de cara: és quan Dutton arria el bestiar cap a terres més altes i cap a la promesa de camps per pasturar. “Mai se’m va queixar”, diu Richardson. “No tinc paraules per expressar el seu esperit de col·laboració; arriba fins i tot a cridar l’atenció. És Harrison Ford. Podria fer qualsevol cosa. Estic segur que n’hi ha que s’estimarien més recórrer a un doble. Ell no”. Afegeix que segurament ha vist Blade runner vint vegades per estudiar com s’encara l’actor a la pantalla: “És d’allò més convincent, quan el veus enfrontar-se a situacions difícils”.

Des que va començar a fer de Han Solo, Harrison Ford s’ha mostrat sempre reticent a ser encasellat com a heroi d’acció. Va acceptar fer les grans superproduccions que li van oferir cineastes com Lucas o Steven Spielberg, però també ha volgut deixar enrere les pistoles de làser i els fuets, i s’ha decantat per pel·lícules com L’únic testimoni de Peter Weir (1985) i per directors com Alan J. Pakula (Presumpte innocent i L’ombra del diable). “Sempre he alternat una pel·lícula per a mi amb una pel·lícula per a ells”, diu, referint-se als directors –i als espectadors– aficionats a les superproduccions d’herois d’acció. “No vull treballar només per a un públic”, afegeix.

Per això Ford interpretarà un ranxer a 1923 i un psiquiatre a Terapia sin filtro sis mesos abans que s’estreni, al juny, la seva cinquena pel·lícula com a Indiana Jones, El dial del destí.

“No li reconeixen el mèrit d’aquesta diversitat de personatges”, diu Hamill. “A tothom li encanta Indiana Jones, però ja sabem què és i ja ho hem vist abans: ho podria continuar fent la resta de la seva vida. El fet que busqui una cosa més complexa, una cosa que faci pensar, m’omple d’admiració”.

El cinema i la política

La gran paradoxa de la biografia de Harrison Ford és que La guerra de les galàxies, la franquícia que és potser la màxima responsable de redefinir la indústria cinematogràfica imposant el seu model, el va convertir en una de les últimes autèntiques estrelles de cine, un home que només amb el seu nom ja venia entrades. Al llarg de la seva carrera es pot resseguir perfectament l’evolució de Hollywood, que ha passat dels films fets a la mida d’una estrella a la compra de propietat intel·lectual, i de la gran pantalla a la petita. La guerra de les galàxies va unir un país –traspassant fronteres geogràfiques, de classe i polítiques– i va captivar el públic, que s’amuntegava als cinemes per compartir aquell conte de fades ple d’amor i aventures. Ara el públic són amics i familiars reunits en una sala d’estar, i a Ford li pregunten si la franquícia Yellowstone és un homenatge als estats de color vermell, els de vot majoritàriament republicà. “Soc conscient que interessen les tendències polítiques dels personatges”, diu, i afegeix que a ell no li interessen gens les idees polítiques de Jacob Dutton. (Harrison Ford, que va néixer a Chicago de pares demòcrates i va donar suport a Joe Biden contra Donald Trump el 2020, assenyala que el públic de Yellowstone és tan nombrós que és poc probable que estigui format només per republicans.)

Harrison Ford en una imatge recent.

Quan va començar a rodar 1923, Sheridan li va dir que s’ho plantegés com si fossin deu pel·lícules d’una hora. “I aquesta és la sensació que jo tinc”, afegeix. “Però estem treballant a ritme televisiu. Al cine hi ha alguna cosa que et permet, no ho sé, una mica de... No ho sé, et permet disposar de temps i d’un cert...”

Titubeja mentre sospesa els riscos d’embrancar-se per un viarany que val més evitar: Harrison Ford comparant els mèrits del cine i la televisió. “Crec que no vull aprofundir-hi gaire, perquè no em porta enlloc”. “Estic fent la mateixa feina –diu–. El que passa és que l’empaqueten i distribueixen d’una manera diferent”.

Ford no és cap pioner. S’ha resistit a fer televisió durant molts anys i, al final, quan ha cedit, ha seguit els passos d’altres grans estrelles de la taquilla –Kevin Costner a Yellowstone i Sylvester Stallone a Tulsa King– que s’han incorporat a les produccions televisives de Taylor Sheridan.

Tot i així, mentre es prepara per assistir a l’estrena de 1923 en una gran pantalla amagada al teatre de la Legió d’Honor a Hollywood, queda clar cap on s’inclina el seu cor.

“L’important és ficar-te en una sala fosca amb desconeguts, experimentar el mateix i tenir l’oportunitat de reflexionar sobre la teva humanitat compartida. Amb desconeguts. I la música: el sistema de so és millor, oi? La foscor és més profunda, oi? I no tens la nevereta tan a prop”.

Harrison Ford fa una pausa, sorprès ell mateix per la seva reveladora al·lusió a un electrodomèstic, la nevera de gel, d’una altra època: l’època de la seva infància. Se li escapa el riure pel seu lapsus: “La nevereta!”

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times

Harrison Ford, terapeuta de confiança a 'Terapia sin filtro'

Bona part de la feina dels psicòlegs i psiquiatres consisteix a escoltar els seus pacients explicant problemes de tota mena, encara que ells mateixos no estiguin passant per un bon moment o no estiguin en condicions de donar suport a ningú. Aquest és el cas del Jimmy (Jason Segel), que ofega el dolor per la mort de la seva dona en alcohol i una barreja de medicaments mentre intenta continuar acompanyant els seus pacients. Fart de no aconseguir resultats, decideix provar una nova tècnica: ser brutalment honest amb ells, una política que el seu mentor, el doctor Phil Rhodes, interpretat per Harrison Ford, no veu amb bons ulls. Aquest és el punt de partida de Terapia sin filtros, la comèdia que AppleTV+ estrena aquest divendres.

Amb aquesta nova proposta, la plataforma intenta seguir el camí de sèries feel good que va obrir Ted Lasso, el seu gran èxit. Hi ha, de fet, una connexió entre totes dues comèdies: darrere de Terapia sin filtros hi ha Brett Goldstein i Bill Lawrence, cocreadors i productors de la sèrie protagonitzada per Jason Sudeikis –Goldstein també interpreta el personatge de Roy Kent–. Tots dos han treballat al costat de Jason Segel, que es va fer conegut pel seu paper a Cómo conocí a vuestra madre, per donar forma a una ficció que planteja el debat de si a vegades pot ser positiu saltar-se les normes.

Un paper inesperat

Terapia sin filtros és la primera incursió de Ford en la comèdia televisiva i Lawrence confessa que li va fer arribar el guió –són veïns– pensant que rebutjaria el projecte. Per a sorpresa de tots, el protagonista d'Indiana Jones, que recentment també ha fet la sèrie 1923, va dir que sí sense pensar-s'ho dos cops, malgrat que no sabia qui era Jason Segel. "Entén molt bé el personatge i tenia moltes ganes de fer-lo. Quan vam fer la primera lectura de guió, podies veure com els seus ulls s'il·luminaven quan aconseguia provocar grans rialles. És refotudament divertit. Crec que per a ell és realment emocionant fer una comèdia autèntica, que és una cosa que realment no ha fet en la seva carrera. I és realment bo, en això", explica Goldstein.

A Terapia sin filtros el personatge de Ford és la veu de la raó i la moderació, però també té els seus propis problemes. Recentment li han diagnosticat Parkinson i haurà d'acostumar-se que els seus amics i deixebles vulguin traspassar els murs que ha aixecat per protegir la seva intimitat. Malgrat ser un rondinaire de manual, el doctor Rhodes és una de les taules de salvació de l'Alice (Lukita Maxwell), la filla adolescent del Jimmy, que se sent abandonada pel seu pare.

L'univers del Jimmy es completa amb la Gaby (Jessica Williams), companya de feina i psiquiatra com ell, i els seus veïns, el Derek (Ted McGinley) i la Liz (Christa Miller). Aquesta última, de fet, és qui ha estat tenint cura de l'Alice durant tot el temps que el Jimmy, concentrat en el seu dolor, ha ignorat la seva filla. L'últim personatge essencial de la sèrie és el Sean (Luke Tennie), un pacient que pateix estrès posttraumàtic després de lluitar a l'Afganistan. Entre ell i el protagonista s'establirà un vincle que els servirà a tots dos per veure la vida des d'un prisma diferent.

// Alejandra Palés

stats