Publica la novel·la 'Ràbia' (Proa)
Suplements 15/02/2022

Sebastià Alzamora: "La ràbia és a l'ambient, i la pandèmia l'ha fet més palesa"

7 min
L'escriptor Sebastià Alzamora

PalmaTot a Ràbia li és conegut o proper. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), per escriure la novel·la que aquesta mateixa setmana ha publicat l’editorial Proa, no ha necessitat fer investigacions històriques, com sí que va fer per a l’anterior , Reis del món (també a Proa), i altres títols seus. Per a Ràbia, l’escriptor mallorquí ha hagut de furgar en un episodi viscut fa tot just un parell d’anys, un episodi d’aquests que fan mal: el seu ca va morir enverinat. Aquest fet és el detonant per a una història que, encara que centrada en la relació entre un home i la seva cussa, que també és enverinada, esdevé un retrat social i una reflexió sobre un estat, la ràbia, observada des dels seus múltiples caires.

Diguem-ho tot just començar: la ràbia no és la malaltia dels cans. És espòiler?

— No, no és espòiler. És així, no és la dels cans. La ràbia és una emoció molt estesa als nostres dies. La ràbia és a l’ambient, està entre les emocions dominants, i la pandèmia l’ha fet més palesa. Tot el XXI està sent un segle molt rabiós. La novel·la se’n fa càrrec a través de la història d’un home i la seva cussa, una història que transcorre en un lloc turístic d’aquests que jo dic que són la perifèria d’Europa.

Parlarem d’aquests llocs. Abans, digui: com definiria la ràbia?

— És un sentiment profundament negatiu de manca, no ja d’empatia, que també, sinó de respecte dels uns als altres. La ràbia es fa molt perceptible en fets quotidians: quan anam en cotxe, en intentar demanar un cafè en un bar, en anar al metge, contra la teva llengua, la trobam pertot. Estam sotmesos a estímuls agressius constantment. I aquesta agressivitat ambiental no sorgeix perquè sí, sinó que ve alimentada per una de social, política, institucional i també mediàtica. És inevitable impregnar-se’n.

El detonant de Ràbia és un fet recent de la seva vida: li van enverinar el ca. 

— A mi em va passar el que és la llavor del que acaba essent la novel·la. Tenia un ca, en Cooper, que va morir perquè qualcú va posar verí per matar, no sé si el meu ca, però sí un animal. Em va fer ràbia i pena, i em va deixar moltes preguntes; sobretot em demanava per què una persona fa això. I em va fer pensar en la idea de la ràbia, en general. Vaig voler escriure sobre això, em va semblar una manera d’expressar agraïment a un animal amb qui vaig estar molt bé i que em va fer costat durant cinc anys molt importants per a mi. És un acte simbòlic. 

A la novel·la, la ràbia pren moltes formes, des d’una ràbia passiva com pot ser la del narrador –que veu com enverinen el seu ca– a l’activa del suposat enverinador, passant per l’ambiental que esmentava fa un moment.

— Cert, i la ràbia passiva pot ser fins i tot el principi d’alguna cosa positiva; sol ser una primera reacció davant una injustícia. Al narrador li maten la mascota, li fan una injustícia. Llavors la ràbia és perplexitat, dolor i una mica d’ira. Més ben dit, disgust seria la paraula. En canvi, la ràbia activa és la de qui mata un animal, no sabem per què. N’hi ha d’altres, de manifestacions de ràbia, al nostre voltant. L’expressió política més clara és la irrupció de l’extrema dreta arreu. També n’és una manifestació la lletjor. Ens hem avesat que el nostre entorn s’enlletgeixi. La lletjor és una parenta de la ràbia, és la manifestació d’allò dolent que duim a dintre les persones. També la trobam pertot.

La història transcorre a Bellavista, un d’aquests topònims posats per atreure el turisme i que pel mateix turisme s’acaba enlletgint. Bellavista és una d’aquestes ironies?

— Tot i que Bellavista es pot identificar amb llocs concrets de Mallorca, Ràbia no és una novel·la sobre un lloc o un altre, ni tan sols és sobre Mallorca, encara que ho sigui. Però podria ser Lloret de Mar, Benidorm o alguns indrets de la costa italiana o grega, tot i que em tem que, pel que fa a la degradació del paisatge per culpa del turisme massiu, aquí ens enduim el premi.  

Dels llocs com el Bellavista de la novel·la se’n diuen zones madures.

— Els poden dir madures, però són zones degradades que, a més, tenen la bellesa estranya de la podridura. En tot cas, no hauríem d’oblidar que en aquests indrets turístics degradats hi ha gent que hi viu, que hi fa la seva vida, hi ha al·lots que van a escola, metges, mecànics, mares i pares. No són només llocs on es concentren turistes barats que van a beure fins a caure, són llocs on van a parar persones arribades de totes bandes que intenten viure-hi tan bé com poden. Com sol passar, és l’únic lloc on el protagonista de la novel·la té una certa vida social. En concret, la té al parc on es troba amb altres persones que també passegen amb els seus cans, i en un local de tatuatges regentat per un matrimoni de serbis on recala tota mena de gent, però sobretot gent espenyada, tocada pels vents de la vida. Ara bé, quan a qualcú li passa una cosa dolenta responen amb una gran solidaritat.

Ha volgut fer un retrat social d’aquests nuclis turístics?

— Molts dels fenòmens que es donen en aquests nuclis –turisme massiu, especulació urbanística, drogoaddicció, delinqüència, etc.– són a la novel·la però no en són el tema. Tot això forma part del nostre paisatge i tenim tendència a no mirar-lo. També m’interessa molt el fet que són paisatges contigus a zones rurals, una ruralia mig desfeta que s’utilitza com a abocador de tot. Hi insistesc, no n’és el tema, però hi és com a paisatge dels dos protagonistes: el narrador sense nom i na Taylor, la seva cussa, la protagonista.

El cinema és present a la seva vida i a la seva obra. El seu ca es deia Cooper, la cussa de Ràbia es diu Taylor. Els llocs són fàcilment identificables amb paisatges pròxims a allà on viu i fins i tot es deixen caure alguns noms propis ben coneguts. Hi ha una línia prima entre la ficció i la realitat?    

Ràbia és una ficció poblada de referents reals.

Diria que és una novel·la personal que, a més, l'identifica amb el seu narrador sense nom?

— És una novel·la personal perquè parteix d’una experiència pròpia i del coneixement d’indrets. Respecte del narrador, en bona part m’identific amb la relació amb la seva mascota i amb la reacció quan l’enverinen. En tot cas, en tots els personatges sempre hi ha alguna cosa d’un mateix. Tu ets els teus personatges. Encara que sigui als antípodes de mi, en Joan March de Reis del món som jo, si més no perquè és en Joan March segons un servidor. Tu, com a autor, ets el bo i el malvat, el llest i el beneit, perquè tots neixen de tu. L’escriptor i amic Enric Sòria de Ràbia me n’ha fet una observació curiosa i encertada. Diu que els personatges són els d’El benestar, un llibre meu que és una història en vers. Doncs sí, segurament són els personatges d’El benestar vint anys després.

Això ja és una mirada a la pròpia trajectòria. Com s’hi situa Ràbia?

— Mirant enrere i amb una quantitat de llibres publicats que ja permeten pensar-hi, m'adon que sempre m’ha atret contar històries diferents. Però, així i tot, es van mantenint una sèrie d’elements tant en una línia de novel·les més pròximes al fantàstic com en d’altres que estan més acostades a la realitat, fins i tot en algunes de més històriques, com és el cas de Reis del món, Dos amics de vint anys o fins i tot Miracle a Llucmajor. I com a constant, m’he adonat que, al final, als meus llibres sempre hi ha una qüestió de voluntat.

Voluntat de qui?

— Dels meus personatges, els quals o bé tiren endavant gràcies a la seva voluntat o fracassen perquè la seva voluntat els engana o els falla. I això els passa encara que el personatge sigui un orientalista celebrat com Joan Mascaró o una dona enamorada com la Malcontenta. Tots són persones que intenten sobreposar-se a la seva voluntat, a vegades se’n surten i d’altres no se’n surten. De tota manera, això de sortir-se’n no vol dir arribar a un lloc. A la vida no arribam enlloc. No hi ha un lloc d’arribada, o jo no ho he vist.

Tornant a Ràbia, ho deia abans, el tema principal és la relació d’un home amb la seva cussa, una relació amb la qual s'identifica. Com la descriuria? 

— Sempre he pensat que ens hem acostumat a adaptar els animals (cans i moixos, sobretot) a la nostra manera de viure. I jo crec que es tracta de mirar el que aporten al nostre àmbit. Què li aporta, al narrador de Ràbia, conviure amb una cussa? I què perd quan la perd? Hi ha una relació d’estimació certa, a la qual no m’agrada dir-li amor perquè és una cosa molt humana, de les relacions que establim entre nosaltres. Per mi, caiem en l’error d’humanitzar els animals i atribuir-los percepcions o sentiments que són els nostres. La seva percepció és diferent, la seva intel·ligència és una altra. Ara la llei els defineix com a éssers amb emocions. Jo no sé com són les emocions que experimenta un ca, però el que sí que sé és que entre nosaltres s’estableix una relació plena d’emocions.

No som davant una novel·la escrita amb ràbia. M’equivoc?

— No, en absolut. Ràbia no denuncia res, ni reivindica res. I sobretot no es queixa de res. Avui tothom es queixa i jo no em vull queixar de res. Parl del que hi ha. No, ni tan sols això, parl del que jo veig. És cert que veig degradació, veig podridura, però també veig que els éssers humans i els animals, com deia Miquel Àngel Riera, creen bellesa. Malgrat ells mateixos.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Ràbia' a través de l'Espai del Subscriptor del diari.

stats