Elisha Otis, el geni que es va jugar la vida per fer possible l'ascensor

BarcelonaA la pel·lícula Misteriós assassinat a Manhattan, Woody Allen i Diane Keaton es queden tancats en un ascensor, i això ens proporciona una escena indubtablement claustrofòbica. Per complicar-ho més, quan intenten escapar per la part superior de la caixa, troben el cadàver d’una veïna i poc després es queden a les fosques, cosa que empitjora de manera significativa la situació. Uns anys abans, a Ascenseur pour l'échafaud, el protagonista d’aquest film de culte de Louis Malle, Maurice Ronet, es troba sobtadament atrapat dins d’un ascensor quan intenta esborrar les proves d’un assassinat que ha comès abans ell mateix. Els ascensors són un recurs habitual al cinema quan hi ha la intenció de crear una situació de tensió, però en el món real tot és molt més prosaic, perquè aquest mitjà de transport vertical acostuma a ser un espai avorrit on no passa mai res, un parèntesi temporal on el temps es congela. I pot ser molt incòmode quan hi ha companyia desconeguda.

Que els ascensors siguin un element quotidià a les nostres vides té un responsable i es diu Elisha Graves Otis, un emprenedor que va desenvolupar la seva carrera professional al llarg del segle XIX, i que va transformar uns primitius elevadors fàcilment accidentables en les caixes segures que avui dia hi ha instal·lades en la majoria d’edificis.

La data clau de tot plegat va ser un dia de maig del 1854, quan Elisha Otis va dur a terme una demostració pública en el marc de l’Exposició Industrial de Nova York que va deixar tothom bocabadat. Fins aleshores, els elevadors eren unes andròmines amb més de muntacàrregues que d’ascensor i que sovint patien accidents perquè la caixa es desprenia de les cordes. Precisament el que va fer en la seva demostració –amb ell a dins– va ser tallar les cordes per posar a prova el seu invent: un fre de seguretat que mantenia suspesa la caixa tot i la fallada de les cordes. Va ser el gest d’un home desesperat, que no aconseguia mai rendibilitzar les seves brillants idees. Aquest giny li va donar prou fama i prestigi perquè esdevingués el principal fabricant del sector.

Amb una vida marcada per la poca fortuna i fins i tot per les desgràcies –la seva primera dona va morir ben jove i ell va estar a punt de fer-ho per una pneumònia–, no va ser fins passats els quaranta anys que les peces van començar a encaixar-li. Abans, va fer un seguit de feines poc rellevants i de negocis frustrats que no feien justícia a la seva capacitat de crear aparells amb les seves pròpies mans. La demostració que explicàvem abans va ser el punt d’inflexió de la seva carrera, perquè en els anys posteriors les comandes del seu invent no van parar créixer. Primer com a simple muntacàrregues i després com a mitjà de transport de persones –el primer instal·lat d’aquest tipus va ser el de la botiga de porcellana d’E.V. Haughwout & Co., tres anys després de la demostració reeixida de l’Exposició Industrial–. Que la ciutat de Nova York apostés pels gratacels com a opció urbanística va suposar el terreny de joc perfecte perquè des de finals del segle XIX l’empresa d’Otis agafés protagonisme, en un procés clar de retroalimentació. Cal dir que, encara que l’èxit el va tenir amb els ascensors, la seva inventiva el va dur a crear un bon grapat d’innovacions, com l’arada a vapor, els frens de tramvia i de tren o el forn rotatori.

L'última millora al seu producte estrella la va registrar el 15 de gener de 1861, amb el número de patent 31.128 i sota el títol Improvement in hoisting apparatus. Només tres mesos després va morir víctima de la diftèria. Els seus fills van continuar amb l’empresa, que avui en dia està en plena forma, amb una facturació que supera els 14.000 milions de dòlars anuals. A l’estat espanyol és molt coneguda la marca Otis Zardoya, fruit de la fusió als anys setanta entre una companyia donostiarra i la multinacional americana. Avui dia l’empresa es diu simplement Otis, després que els americans compressin l’any passat totes les accions de la seva filial ibèrica.