Viatjar sense ultrapassar els límits de la finca

Des de la valuosa aportació de les figures vinculades al Romanticisme literari intuïm que el paisatge afecta els esperits i les emocions. A partir de les accions poètiques dels flâneurs i de les flâneueses començam a sospitar que el trespol que trepitjam pot acabar convertint-se en l’autoretrat més perfecte. I és gràcies a les reflexions i a les accions performatives de la Internacional Situacionista que no tenim cap dubte que totes les geografies, tant naturals com urbanes, afecten els comportaments i les psicologies. D’aquestes referències, i de moltes altres, es basteix l’art de la proposta coneguda com a psicogeografia, i recentment dos poetes mallorquins han desplegat els seus respectius darrers llibres a partir d’aquesta possibilitat d’investigació literària: Sebastià Alzamora amb Sala August / Llengua materna a Proa i Lluís Maicas amb Puig Ferrer a l’Editorial Ensiola. De la poderosa obra d’Alzamora vaig parlar fa uns mesos en aquest mateix espai, per això ara vull celebrar l’arribada del nou recull de poemes d’un dels autors més singulars i incorruptibles de casa nostra com és Lluís Maicas.

Tal com el mateix autor explica al pròleg, Puig Ferrer és “una anomalia morfològica, un bony a la terra plana que el circumda”, un pujol on viu des de fa gairebé vint-i-cinc anys i que s’agermana amb el Puig del Senyor Pere. Aquest seu domini és el promontori des d’on contempla la ciutat d’Inca i les estrelles, però també és la matèria poètica del seu nou treball. Tanmateix, Puig Ferrer no és tan sols “un bocí costerut de paisatge”, sinó que es tracta d’un “camí de metamorfosi”, ja que sota la presència i la participació de Maicas es transforma en un museu a l’aire lliure: “Allò que primer / faig cada matí, / al tros de terra / argilosa on hi creixen / tiges taciturnes, / és canviar una pedra / de lloc. / És la meva manera / de modificar el paisatge”. Més endavant, assegura que cada cop que el mira “roba un fragment / del paisatge / que, emmarcat, penja / a la paret / de la retina d’estar”. D’una manera similar a Lluís Calvo i a Perejaume, Lluís Maicas observa el seu entorn immediat i l’intervé activament, i en el procés topa amb excelses obres d’art. D’aquesta operació broten versos enigmàtics, corrosius, carregats d’humor i d’epifanies desautomatitzadores que propulsen noves percepcions i noves consciències.

Puig Ferrer és el regne de Lluís Maicas, un humil teatre psicogeogràfic on les paparres fan reunions per repartir-se la sang de les víctimes i on els tords i les escopetes discuteixen de filosofia. Però Puig Ferrer també és un llibre que continua confirmant els dons de Maicas, que ha sabut bastir una cosmogonia molt personal, com també un dels universos textuals més genuïns i atrevits de la literatura catalana a cavall dels segles XX i XXI, amb breus poemes impactants.